Actors/actrius dins la cuina i cuiners/cuineres davant la càmara.

Steven Seagal ( Under Siege)	Moe Sislack ( The simpsons)	Tom Cruise ( Coctail)	Sonny Chiba ( Kill Bill)
Eddy Mitchel ( American Cusine)	Jason Lee ( American cusine)	Penélope Cruz (woman on top)

Cuiners actors.

    Sens dubte, no poriem començar aquesta sección sensa mencionar al cuiner "patri" Karlos Arguiñano, que a més de les seves aptituts gastronòmiques ha participat en algunes películes. El seu debut fou baix la direcció de Juanma Bajo Ulloa a "Airbag" l'any 1997, seguí el film "Año Mariano" de Karra Elejalde y Fernando Guillén Cuervo (2000). La seva darrera aparició cinematogràfica fou a "El rey de la granja" Carlos Zabala y Gregorio Muro l'any 2002, una original pel.lícula que mescla animació en 3D e imatge real.

    Un altre cuiner que podrem trobar el el cinema és mediàtic Ferran Adrià que partcipica a la cinta"Tapas" de José Corbacho i Juan Cruz ( 2005). El seu paper, és fer de cuiner a un programa televisiu.

Especial Sant Bartomeu ‘06

CINEMA I CUINA

Per aquest especial de Sant Bartomeu  i per tal d’animar, les encara, caloroses nits dels darrers dies d’agost ajuntarem  cinema i cuina ; per  així gaudir d’una bona estona de bon cinema i d’una bona cuina que ens cabussi dins la projecció , apropant-nos més al fil conductor de l’historia.

Alguns articles enrera  ja centràrem la nostra trobada setmanal  en mostrar les relacions existents entre el setè art  i la gastronomia,(Setmanari  Sóller  de 20 d’abril);   avui  amés de comentar noves pel·lícules també us oferiré alguna recepta extreta dels films. Una sessió per a gaudir amb tots els sentis.

Començarem el nostre recorregut amb una pel·lícula de cinema oriental: Yi shi nan nu (1994) ( Comer Beber Amar) de Ang Lee ( guanyador de l’Óscar amb BROKEBACK MOUNTAIN BROKEBACK MOUNTAIN , 2006)BROKEBACK MOUNTAIN . En aquesta pel·lícula , la cuina com a art te un lloc central. La preparació del menjar i el servei a taula són tot un ritual. El film mostra diverses escenes amb tècniques de preparació d’alta cuina, on els personatges reflecteixen  les seves inquietuds i problemes. La història gira entorn a un reconegut xef de cuina  de la ciutat de Taipei i les seves tres filles, on al voltant de la cuina és van desgranant les inquietuds i vides de cada un dels personatges.

La següent recomanació és, Tortilla Soup (2001) de Maria Ripoll. Un remake “hispà” de l’anterior film Yi shi nan nu (1994) ( Comer Beber Amar), Una agradable comèdia realista sobre un meticulós xef de cuina i les seves filles , on es barreja, el talent, l’art  i els sentiments de la família. Ambdós films comparteixen productor. Personalment té més carisma la pel·lícula d’Ang Lee.

 Simplement  irresistible (1999), dirigida  Mark Tarlov i protagonitzada per Sarah Michelle Geller (protagonista de la sèrie de TV  Buffy Cazavampiros); és film on es narra l’historia d’una jove cuinera que un dia troba un ingredient màgic per a les seves receptes de cuina. Una comèdia romàntica, clàssica i amb màgia, sense deixar la gastronomia com a fil conductor i els aliments afrodisíacs com a secundaris de luxe.

A continuació podeu optar pel film Vatel (2000)  de  Roland Joffé.  Françoise Vatel (Gérard Depardieu) és un expert cuiner que durant el regnat de Lluís XIV i al servei  del príncep De Condé , delecta amb el seu art al conegut com Rei Sol. Grans festes, espectaculars posades en escena  i uns  esplèndids banquets satisfan tant al Rei  com  als seus convidats i convidades; entre les que es troba  Anne de Montausier (Uma Thurman). La història està servida. Una història d’amor dins el marc de la fastuositat de la cort del 1670. Molt recomanable.

El més petits i no tant petits es meravellaran amb Charlie i la fàbrica de xocolata (2005) dirigida per l’excèntric Tim Burton i protagonitzada pel no menys estrafolari Jonny Deep. El film ens cabussa, literalment, dins tones i tones de xocolata i llepolies, fent-mos somniar i gaudir d’una bona estona .Un film familiar i ple de sorpreses, com les cataractes i el riu de xocolata, l’herba de sucre o els gelats que no es desfan. Basat el un compte de  Roald Dahl ja tingué una primera versió cinematogràfica  l’any 1971 : Willy Wonka & the Chocolate Factory , llavors protagonitzada  per Gene Wilder (parella inseparable del recent desaparegut Richard Pryor), però que passà per les sales cinematogràfiques molt discretament.

Woman on top ( 2000) , dirigida per Fina Torres i protagonitzada per Penélope Cruz en mostra les anades i vingudes d’Isabella una seductora cuinera  amb el poder de fondre  els paladars i els cors dels homes, per aquí on passi. Després d’abandonar el restaurant del seu marit a Brasil emigra a San Francisco on pot donar ales a les seves passions culinàries.

Ara una pel·lícula un poc estranya, però d’aquelles que recordes molt de temps. Delicatessen ( 1990) de Marc Caro. Una extravagant pel·lícula que narra les vides dels no menys extravagants  habitants d’un immoble,  situat en un descampat i sobre una carnisseria, que tenen com a única  fixació  alimentar-se. Quasi es pot considerar un experiment del director , però combina bons moments amb una atmosfera, obscura i  totalment underground , un manifestació artística literalment aliena a lo convencional

La nostra segona de les darreres aturades d’aquest viatge ens porta a una pel·lícula Oriental . Tampopo (1986) de Juzo Itami, on dos homes  queden seduïts per una bella   vídua que prepara unes sopes delicioses.

I ja per acabar i per donar pas a la cuina he escollit: Big Night , La Gran Nit. Un film de 1996  dels directors/actors  Campbell Scott i Stanley Tucci, aquest darrer conegut pels seus papers com a actor a La terminal ( 2004) o Camino a la Perdición (2002), amb dues co-protagonaitzades amb Tom Hanks.

La pel·lícula recorre la vida de dos germans italians: Primo i Secondo;  propietaris d’un restaurant d’autèntic i selecte menjar Italià a  Nova Jersey. El restaurant, però, no funciona tot lo be que voldrien i els deutes es fan costa amunt. El més jove d’ells aconsegueix organitzar un gran sopar amb un famós músic de jazz , i diposen  les seves esperances de treure endavant el negoci amb aquest esdeveniment. Però en arribar la gran nit, el músic no apareix i malgrat tot pareixia ésser un gran fracàs la història es gira en favor dels dos protagonistes. Atenció a l’escena final, un pla seqüència sense moviment de càmara de uns 5 minuts.

D’aquesta pel·lícula us presentaré una recepta  d’un dels  plats que els dos protagonistes cuinen en el film, evidentment cuina Italiana: La  Caponata  

Caponata.

Aquest plat , amb base d’albergínies, podríem dir que te el mateix origen que el nostre Tumbet , l’Escalivada Catalana  , el Pisto Manxego  o el Ratatouille Francès.  De fet un diccionari etimològic Sicilià del 1709 explica com aquesta paraula deriva de l’espanyola “caponada” , però l’origen  més acceptat del nom  d’aquest plat és que prové de “caupona”,  una taverna romana on es servia menjar lleuger o ràpid, on  a més els clients s’hi podien acomodar i disposar dels “serveis” de les donzelles de la casa; aquest local també s’anomenaven taberna, taberna diversoria, o diversorium. Locals, tots ells,  que poc a poc derivaren en bordells que les autoritats Romanes volien tancar.

Originàriament aquest plat era  molt consumit entre els homes de la mar  i es composava d’una  galeta banyada amb aigua de mar, oli i vinagre, res semblant  la Caponata Italiana que present avui.

Això si en alguns llocs de la nostra península s’elabora per Setmana Santa una amanida amb tonyina i galeta humida amb aigua i sal , anomenada Caponada; així com també és típic a les nostres Illes el consumir les galetes d’inca xapades en dos bocins i esquitxades amb aigua , sal i oli. Com veis la cuina arreu del Mon està clarament influenciada  una per l’altre.

Fer per Caponata  necessitareu 3 o 4 albergínies mitjanceres, 1 ceba picada, 1 branca d’àpit, 100 grs d’olives verdes sense pinyol. 50 grs de tàperes, 1 dl de vi blanc , 1 cullerada de sucre, 1 cullerada de salsa de tomàtiga natural , sal, oli d’oliva verge i 400 grs de tomàtiga

Elaboració: 

Es tallen les albergínies  a daus grossos , s’espolvorejen de sal i s’han de deixar reposar dins un colador per a que treguin el suc i perdin el seu sabor amarg.

Dins una cassola posarem a bullir l’àpit picat, les olives i les tàperes. Un cop cuit, s’escorre be i reservarem el brou per a més tard. Seguidament fregirem les albergínies.

            S’ha de daurar  la ceba dins una pella, uns dos minuts, i se li afegeixen els ingredients que teníem bullits. Tot això ha de coure uns 5 minuts . Afegirem el vinagre i deixarem que s’evapori. Després afegirem el sucre, la salsa de tomàtiga i la tomàtiga natural picada. Deixau coure tot uns 10 minuts, més o manco, incorporant al final els daus d’albergínia.

            Tradicionalment la Caponata es serveix freda.

L’ ESTRENA:

I com apunt i final a la sessió gastronòmico cinèfila d’avui ,  una estrena, que ben segur no defraudarà a ningú. Es tracta de Ratatoullie, que a més d’ésser el nom d’un plat típic  Francès amb un origen i elaboració semblant al del plat anterior, és el nom de la nova pel·lícula de Pixar (recentment adquirida per Disney), on s’ens conta la vida d’una rata parisina que sol vol menjar el millor de tota la ciutat i cap altre cosa, sens dubte una rata sibarita. Això sí, haurem d’esperar fins els proper estiu per a degustar aquest film d’animació.  

Nota : els comentaris de  pel·lícules marcades amb(*) les trobareu en el  Setmanari  Sóller  de 20 d’abril , les que resten quedaran  per a properes trobades cinèfil / gastronòmiques.

·        Bibliografia sobre cuina i cinema:

 Ciné Bouffe . Virginie i Chirsitophe Casazza. Editions hors collection. 2001.

Cocine (recetas de película). Fèlix Linares  ed. EITB. 2005

 El libro de cocina de Hitchcock. Berndt Schulz. Ed Tema de Hoy. 1996

Més informació  sobre cuina i cinema a www.cuinant.com  on podreu visualitzar els tràilers i veure fotografies i més receptes dels films. Si coneixeu alguna pel·lícula sobre cuina i gastronomia enviau el vostre comentari a parlemdecuina@hotmail.com, bones festes de Sant Bartomeu i bon profit.

Les receptes i   la referència de Big Night són una col·laboració de Sílvia Sacasas

Cuina i cinema (III)

Seguint amb el tema de cinema i gastronomia del que ja en vàrem veure alguns aspectes a l’article publicat el 29 d’abril i a   l’especial de Sant Bartomeu d’enguany   (ambdós articles els podeu a www.cuinant.com/setmanari.htm ); avui ens centrarem amb una pel·lícula clàssica de gastronomia de l’any 1978, El festí de Babette de Grabiel Axel.

La cinta centra la història en la vida de dues germanes ja ancianes;   Philippa i  Martina ,que viuen en una comunitat de protestants luterans a la Dinamarca de mitjans del segle XIX, la vida de les quals comença a canviar el dia que arriba Bebette , una francesa que escapa de la Revolució de la Comuna de París.

Després de 14 anys de vida plegada, Babette es veu agraciada amb un important premi de loteria i decideix agrair la bondat de les seves amfitriones oferint-lis un luxós banquet de cuina francesa, que xocarà amb la seva cultura austera i plegada de fortes creences religioses.

Les dues germanes es veuen amb l’obligació de permetre el banquet però aquesta proposta irromp amenaçadora entre la devota població, que no veuen amb bons ulls cap tipus d’acte que provoqui el plaer dels sentits, sigui de la casta que sigui. Fins a n’aquests moments els habitants del diminut poble, havien concebut la vida com un lloc de patiment, repressió, austeritat i por. Així que Philippa i  Martina decideixen , juntament amb la resta de la comunitat,  no demostrar cap sentiment de plaer durant el banquet, ja que seria sinònim de luxúria i pecat.

Babette aliena a n’aquests pensaments es centra en l’elaboració de l’àpat, i per la pantalla van desfilant una sèrie de imatges, una més saborosa que l’altre, mostrant a Babette cuinant i com  les cares dels comensals es van transformant durant tot el banquet. Sens dubte els darrers 30 minuts són el millor de la pel·lícula.

Que ningú esperi grans efectes especials, ni una història complexa, ni molt manco unes grans interpretacions. Es una pel·lícula ben ambientada, amb una història senzilla però efectiva i una font de bones idees per a portar a la taula.

I d’aquestes idees, la que sens dubte captiva més el la presentació del plat estrella del menú, les Guatlles amb Sarcòfag.

Tot seguit en acabar la pel·lícula vaig començar a cercar informació sobre aquest plat i malgrat existeixen vàries versions de la recepta circulant per inetrnet, cap hem va convèncer i  vaig decidir crear el plat des de zero intentant reflectir el que apareix a la pantalla, espero que us agradi.

 Les meves guatlles amb sarcòfag.

Ingredients per a 4 persones:

4 guatlles netes , però amb el cap.

 Sal, pebre bo un cop de vi negre bo  i saïm.

Per al farciment:

1 llauna de paté de fetge de porc de Sóller, 150 grs de foie fresc d’ànec

 i 1 tòfona picada  (  al film s’usa tòfona blanca, però és difícil d’aconseguir  i molt cara;  entre 200 i 300€ per 100 grs. )

Per a la guarnició:

400 grs de bolets variats i dotze ous de guatlles bullits (4 minuts de cocció a partir de que l’aigua arrenqui a bullir).

Per a la salsa:

2 dl del suc de la cocció de les aus, ½ copa de vi negre bo, sal i pebre bo, el ossos de les guatlles ( ales i carcasses), una cullerada de fècula de blat de moro .

Per a embolicar la carn:

500 grs de pasta de fulls. ( L’elaboració millora si feis vosaltres mateixos la pasta de fulls . Podeu trobar la recepta la pàgina web d’aquesta secció a www.cuinant.com )

Elaboració:

En primer lloc heu de d’esossar les pitreres de les aus, però intentant conservar l’au íntegra,  de forma que l’únic que retirem sigui la carcassa. Carn i pell han de quedar sencers.

Feis una pasta amb els  ingredients del farciment i ompliu les aus amb ella  i amb l’ajut d’un cordill de cuina les fermau. Tot seguir i un cop estiguin ben assaonades les heu de dorar dins una pella amb un poc de saïm, juntament amb els ossos; fins que comencin a agafar color.

Seguidament dins la mateixa pella afegireu un poc de vi  i ho deixau desgreixar uns minuts , per després treure  els ossos i el suc.

 Les guatlles les posareu  sobre uns quadrats o cercles que haureu fet amb la pasta de fulls ( voul-au-vents) , i dins  palangana de forn ho posareu tot a rostir uns 10 minuts a forn fort. D’aquesta manera la carn i la pasta de fulls es couen a l’hora .

Mentre la carn és al forn saltejarem els bolets  amb un poc d’oli d’oliva i un cop siguin cuits lis afegirem els ous de guatlla picats i si ens ha quedat un poc de farciment també li posarem. També farem una poc de salsa amb el suc de les guatlles , una copa de vi i tot lligat amb la maizena.

Un cop  la carn i la pasta de fulls siguin cuites ja podeu emplatar ben regat amb la salsa que heu fet.

Bon profit i fins la setmana que ve. parlemdecuina@hotmail.com

Article publicat en el Sóller dia 24 de març de 2007. Petits tasts cinèfils

Cuina i Cinema (IV)

(Els  articles anteriors de cuina i cinema: Setmanari Sóller de 29/04/06,19/08/06 i 11/11/06; els podeu trobar a www.cuinant.com/setmanari.htm )

Tornam a fer una nova incursió en el mescla d’aquest dos arts descobrint noves pel·lícules, actor i actrius que d’una manera o l’altre ens han mostrat la vida davant els fogons.

Avui , però, no cercarem pel·lícules gastronòmiques 100%, com hem fet anteriorment, si no que centrarem l’article d’avui en petits tasts cinèfils;  petites o grans escenes gastronòmiques que amb el pas del temps s’han esdevingut clàssiques.

Tast 1 Cinema clàssic

Podem començar per una pel·lícula clàssica per antonomàsia , amb  algunes  escenes carregades d’emotivitat com la que contemplam al protagonista, un vagabund menjant  una bota al moment que la seva ment s’imagina degustant els menjars més exquisit ; exemple de com situacions adverses poden tenir la seva vis còmica però que a l’hora ens fan pensar amb coses bàsiques.  Es traca de “La quimera de l’Or” dirigida i protagonitzada per Charles Chaplin l’any 1925.

Però no és l’única pel·lícula  de Charlie Chaplin amb referències gastronòmiques.

Podem trobar la lluita d’embotits del “Gran Dictador” o les seves amenaces esgrimint palanganes de “Tagliatelle” ( 1940)  ; la ingeniosa màquina per economitzar el temps de “Temps Moderns”(1936) ; el nostàlgic cancán interpretat per un solitari buscador d’or mentre punxa amb una forqueta dos panets o la persecució del miner convertit en pollastre per l’al·lucinació del seu famèlic company; aquestes dues darreres escenes també dels film la “Quimera de l’or”

Tast 2 Cinema d’acció

Però si el que cercam és una escena gastronòmica, fastuosa i que mostri , encara que de forma exagerada, que no tota la cuina és igual arreu del món i que el que sembla fora de tota mesura per nosaltres pot ésser el més normal per l’altre gent, és sens dubte el magnífic banquet de la pel·lícula Indiana Jones i el temple Maldit ( Spielberg, 1984). Serp farcida d’anguiles, escarabats gegants, sopa d’ulls o sorbet de cervell de mona conformen aquest menú que no precisament enamora a a Willlie  ( la partenaire  del Doctor Jones, encarnada per l’actriu  Kate Capshaw)

Quina importància te el component cultural dels plats que consumim?.I això més concretament amb la repugnància que ens provoquen plats aliens a la nostra cultura, granotes, insectes varis , cavall, eriçó, iguana, sargantanes, camell o d’altres.

 Es a dir  ens mengem els crancs i no les taràntules, degustam  les anguiles i no les serps, remullam els caragols dins all-i-oli, s’ens fa la boca aigua amb les butzes , els “callos” , les criadilles, peus de porc, orelles fregides, el fetge escabetxat , els cervells arrebossats, “ubres”, xoriço “cular” i  altres delicatessen.  Per ventura el que ens falta és obrir-nos un poc a altres cultures

Tast 3 Comèdia escatològica

Acabam el nostre peculiar recorregut per una pel·lícula no apta per a tot els públics, el menys l’escena que proposo, Es tracta de “Monty Python: El sentit de la Vida” ( 1983). Tothom que l’hagi vista no podrà oblidar el moment en que el senyor Creosota , un gran i gros” client, arriba a un restaurant de luxe i davant la complicitat del Chef demana que li serveixin tota la carta. Els cambrers depositen suaument  devora la taula un cub de metall.

El comensal comença la seva peculiar orgia gastronòmica engolint tot allò que li porten, carn, peix  i postres. Quant acaba de menjar , quasi al límit del col·lapse, inevitablement comença a vomitar e inunda tota la sala dels menjar ingerits. L’especial menú, però , no ha acabat i arriba el darrer plaer “gourmand”, la darrera delicatessen una petita oblea (creppe) de xocolata i menta, rodona i perfecta. Amb tota la cerimònia que requereix l’ocasió el cambrer diposita la delícia sobre la boca del comensal i aquest tancant els ulls se l’empassa.

El comensal explota i s’emporta per davant tot un món d’exageració per el menjar i una excessiva sofisticació que ens fa oblidar el mes simple i senzill.

Sens dubte, una dura crítica d’un dels grups  humorístics més corrosius anglesos els Monty Phyton, a l’hora tan odiats com adorats.

Bona setmana i bon profit

Mes cuina i cinema a www.cuinant.com

Podeu enviar les vostres crítiques cinematogràfiques sobre aquest tema a parlemdecuina@hotmail.com