POEMARI I RELATS CURTS

Aquí vos vull presentar una petita part de mi, la meva vertent més literaria,

allò que no podia expresar amb paraules i que vaig reflectir sobre el paper.

 

Caleidoscopi (99)  Primer premi "Guillem Colom i Ferra" de poesia any 99
Planeta Terra (97) Segon premi "Guillem Colom i Ferra" de poesia any 97

 

  1998-1989  
  25 petits poemes  
  1990  
Reflexions d'amor Falso amor Estar Contigo
Locura de amor A tu per ser molt especial Princesa
Pequeña A Vir sin titulo
Princesa (II) A tu per ser molt especial Nuestro amor
Amor Sense Titol (II) Love Story
No saps qui és    
  1991  
Reineta Reineta (II) Un Domingo por la noche
La playa imaginaria Por ti Lo que siento
El amor Enamorado Pura flor
Pequeña estrella Cada dia A ti
Estar al teu costat Dentro de mi Añoranza
Mallorca El Sol  
  1992  
¿Qué es el...? Un pellizco del corazon Más
Quisiera ser    
  1993  
Sueño Que és un beso?  
  1994  
Només amb tu Sentir Sin ti
Trencaclosques    
  1995  
Per sempre Estic sol  
  1996  
Aniversari Dos batecs i un sol cor Tanca els ulls
Sin Titulo (III) Without title (IV) Condenado
  1997  
Senti2 Cuando te vas Caminos
Nina Explicar-ho, no puc Adeu
Quisiera ser Com una pedra de Santa Llucia Per un bocinet teu
M'agradaria Ser el teu cor Sentir
Sola ( Relat Curt) História Inca ( Relat curt) La capsa misteriosa (Relat curt)
La Bombeta ( Relat curt) El Tren ( Relat curt) Adeu 2
Chiquilla Veo tus ojos Edad Media
  1998  
Ram Silenci Una Cançó
Acarones Glosa a Sa Perdiu Revetllera Trobada de Confraries de Mallorca
BODA (98) Sueño (98) Tranvia (98)
Euro (98) T'estim (98) La cuina (98) Relat curt
La Música (98) Somni (98) Sóller (98)
Aprop teu (98) La Vida (98) Ona
OMBRA (98) Relat curt Una parella La Fosca nit
Llagrimes de cristall No M'ho Demanis més Aniversari
Amb una besada teva (98) Lluna (98) Ella (98)
Ben haja l’ombra quieta dels tarongers de Sóller. També és amor (98) Tramvia (98)
Una Poesia (98) L'EURO 2 (98) Des de Venècia amb amor (98)
Morir d'amor (98) Una història d’amor trista, en tres actes. Sols els teus ulls (98)
Viure per tu (98) Padrí Vila La llum (98)
Des d'aquí (98) Blanc paper Ionqui
Ça c’et pour vous. (98) Què és Poesia? (98) Et mir (98)
Santoral d'Estiu (98) Indescriptible (98) Pensar (98)
Pensaments    
  1999  
Per amor (99) La roda (99)  
  2000  
Carta d'amor (00) Tríptic (00) El primer any (00)
Tot amb tu (00) Al carrer (00) Preguntes (00)
L'al.lota dels meus somnis (00)    
  2002  
Araceli (02) Poesia i cuina (2002)  
  2003  
  Alba (I)Relat curt  
  2004  
Feliç aniversari De tant en tant ( carta)  
     

 


CALEIDOSCOPI

 

Colors i  miralls;

volten amb mil detalls.

Formes abstractes;

quasi  màgiques papallones

imaginàries

 juguen amb flocs de neu

extranys.

Llampegs de sensacions,

et copetjen la ment,

sols estimuls visuals

et porten més enllà de l’univers.

 

Gira el caleidoscopi.

 

Màgiques papallones,

et porten més enllà de l’univers,

formes abstractes,

juguen amb flocs de neu,

et copetjen la ment,

llampegs de sensacions.

Sols estimuls visuals

imaginaris

de formes ebstractes

volten amb mil detalls

extranys

colors i  miralls.

 

Gira el caleidoscopi.

 

Més enllà de formes abstractes,

màgiques papallones volten,

juguen amb llampegs de sensacions,

com flocs de neu

extranys,

un univers de colors i miralls,

amb mil detalls

de formes abstractes,

que es copetgen la ment,

sols estimuls visuals.

 

Gira el caleidoscopi.

 

Caleidoscopi són,

papallones de neu,

flocs de colors,

estimuls de mil detalls,

formes màgiques,

abstractes

que et copetgen la ment

un univers de llampegs,

extranys

que et porten més ellà,

d’on puguis imaginar

JUAN ANTONIO FERNÁNDEZ VILA. ‘99


Per amor

Somnis és...

viure amb tu.

Somnis és...

sentir-te .

 Somnis és...

viure plegats,

somnis vull i mai despertar.

Somnis és...

bogeria infinita

compartida amb la persona

que més estimes.

(...)

Per amor

 (...)

Una besada teva

em destrossa de plaer;

una abraçada teva

em fa perdre la noció del temps.

I és què, una carícia teva

crema;

un somriure viu

és caliu,

i una paraula senzilla,

basta per regirar ma vida.

 

(...)

Per amor

 (...)

Sentir aprop teu,

la passió boja sense fre,

allò que denominam plaer;

com dos joves enamorats,

com la mar i el cel,

com el cel i l’ocell,

com l’ocell i el vent,

com el vent i les fulles

d’aquell arbre etern,

que mai envelleix;

conservant per sempre eterna joventud;

sense por a n’es temps,

que marca el rellotge de l’amor,

que batega segons,

emocions,

que dicta el cor

d’una flor,

que es mou amb la ruixada d’aigua

que corre per terra;

fent un rierol de vida

per allà on passa;

i més enllà,

aquell riu,

aquell llac;

i més enllà,

aquella mar.

(...)

Per amor

 (...)

Quan estam junts,

un al costat de l’altre,

respirant el mateix aire,

compartint les mateixes emocions,

 em donc compte

de com t’estim,

de com no puc viure

si no ets amb mi.

(...)

Per amor

(...)

Per amor són...

 les sensacions de molts d’anys

juntes sobre un paper.

Per amor és...

 un recull de pomes

extrets del cor

per aquells enamorats,

que gaudeixen junts

d’allò que els ofereix la vida.

Per amor és...

una crida a la bellesa pura,

un crit per una besada sincera,

una llàgrima per aquells que estimes,

unes paraules tendres i dolçes.

Per amor és...

el màxim esponent de felicitat,

allò que no saps com espresar,

per que crema i ho sents esclatar.

Per amor és i serà

una forma especial d’estimar.

Sóller 4, Juliol de 1999


L’al.lota dels meus somnis.

 

Hem converteixo,

en au extranya

amb ales de llum,

i juc

amb els núvols

a ésser vent

sobre el mar,

espurnes

que boten de l’aigua,

i caliu

que porten les ones.

Sóc au extranya,

i vol

 fins el Sol

i baixo

fins a terra.

Sóc pluja i sóc aigua,

sóc llamp i tró,

els núvols són

les meves ales

les plomes

la tempesta,

i hem faig lloc

als teus somnis

formant  part

dels teus sentiments,

per sentir

el que tu sents.

 

T’esper

sobre l’arena,

blanca ,nua i freda.

I allà lluny

et veig,

i voldria tocar-te

però no em basten

les ales.

Voldria cridar-te

però mon bec és mud.

T’esper

mentre el Sol es pon

tinyent les plomes

amb color d’ombra.

...

Les ones

ja no hem volen

no puc volar.

Ja no m’alço

i el cos ja no és tou,

 i les ales són branques,

arrels són

les meves cames.

La platja

és montanya,

les ones han marxat,

un cop jo volava,

i ara sóc arbre;

però pujo cap al cel,

estenguent branques

que un cop foren ales

on ara s’hi ponen

aus extranyes.

 

...

No puc fer res,

sols esperar

que passi el temps,

com el vent,

que hem banyi

la pluja,

que hem fagi vell,

i mentres

esper...

 

I noto que desperto

però no vull

veure la llum

vull

tornar a sommiar

amb tu.

Vull a la muntanya

tornar

i ser arbre.

Tornar a la paltja

essent au extranya...

ón és la pluja?

ón són les ales?

ón són les ones,

que un cop et portaren?

Sols puc esperar

pot ser demà

et tornarè a somiar

pot ser demà

ens poguem trobar

...

 

Esper

lentament esper

un altre espai,

un altre temps,

un altre somni,

un altre pensament,

ja que no hem basta

aquest món

per sentir

tot el que sent.

 

Sóller 7/09/00


Preguntes sense resposta

 

Com expresar

amb paraules,

allò que no en te?.

Com expresar

amb paraules

allò que ni tan sols es v eu?.

 

Com expresar

un sentiment?.

Com enunciar

una sensació?.

Com indicar

el que sent,

i que m’omple cada racò?.

 

Com puc dir-te

que t’estim?

Com explicar-te

que ho ets tot per mi?.

Com xerrar-te amb paper,

si de boca no ho se fer?.

Com pot ser,

plegats, tants sentiments?

Com pot ser

voler dir i

mai esser suficient?

 

Com puc  explicar

amb aquestes linees,

allò que vull

per a tota ma vida?

 

Mai hi haurà

paraules suficients,

ni pàgines abastaments,

ni textes , ni  llibres ,ni res mai fet

que puguin explicar

allò que amb amor

es sent

 

14 de febrer de 2000


El primer any

Ja fa més d’un any,

i res ha canviat.

Es pot dir que ha augmentat,

més gros sa fet,

allò que petit començà;

que com gra d’arena nasqué,

muntanya a acabat,

i sembla que res ho aturarà.

 

Ja fa més d’un any,

que ens hem casat,

i allò què més estim t’he donat,

ma vida, meus sentiments,

allò de més valia,

és teu sense miraments.


Tot amb tu.

M’agrada ,tot amb tu, compartir,

amb tu sentir, amb tu descobrir,

amb tu gaudir...

aquesta es sa meva manera

de dir-te com t’estim.

 

Vull viure sempre al teu costat...

vull plorar sempre al teu costat...

vull riure sempre al teu costat...

i no separar-me mai...

i no allunyar-me mai...

i no deixar-te d’ mai...

i no apartar-me  mai...

i no distanciar-me mai...

i no desviar-me mai...

i no deixar-te d’estimar mai.

Sóller 25 de gener de 2000


Al Carrer

Des de finestra et veig,

passes ràpid pel meu carrer,

ignores el que t’envolta,

i fas com si res.

 

Una al.lota s’atraca

i et demana calers,

tu li gires la cara:

-si treballasis no estaries al carrer-.

 

Però no saps res d’ella

i no la pots jutjar,

ella podries ser tu,

ningú a pogut triar.

El lloc on vas néixer

calor et va donar,

una mare i un pare

i sempre els millor regals.

Pallises, plors i reixes,

un pare sempre gat,

la mare fent feina al carrer,

i res a taula per sopar,

et dona poc en que pensar;

sols com arribaràs a demà.

Des de finestra et veig,

passes ràpid pel meu carrer,

ignores el que t’envolta,

i fas com si res.

A casa t’espera la dona,

ella no sap tans sols si sopa,

demà aniras al treball,

ella potser el Sol ja no veurà.

Crec que hauriem de fer un pensament,

i ens ho haurien de rumiar,

si realment feim

tot allò que podriem fer.

Sempre t’escuses diguent

-i jo que hi puc fer-

i per ventura es cert,

però pens que

amb molts de grans d’arena

es poden fer castells.

I no parl de doblers,

sinò d’allo que tenim més,

però avegades /

no ho sabem,

d’allo

que no ens costa gens,

i

que ho necessita tanta gent

avegades un sonrriure...

dona forces...

per seguir visquent.


Per un bocinet teu,

donaria ma vida

enganaria a Deu,

feria una bogeria.

 

Per una besada teva,

caçaria un estel,

Per un abraç teu,

robaria un llac.

Per una paraula ,

fermaria el vent,

 li posaria pany

sols per un somrriure ,

que no s’esborri mai

 

2.10.97


M’agradaria

 

M’agradaria

tornar a sentir-te,

aprop ; al meu costat.

 

M’agradaria

dintre els ulls teus

veure’m reflexat.

 

M’agradaria

sentir amb tu,

l’amor,

 jugar amb besades,

sentir-me acaronat

com tantes vegades.

1994-1997


Ser el teu cor,

ser un batec,

ser les teves mans

ser la teva vida.

 

Ser l’horitzó de la mar

pintat amb pinzell;

ser un ocell

que no vol marxar.

 

Ser un reflexe...

de matinada

ser un raig de sol,

ser com tu,

ser com la roada.

 

1994-1997


Sentir .

 

Sentir aprop teu,

la passió boja sense fre,

 alló que denominam plaer,

com dos enamorats joves,

com la mar i l’ocell,

com l’ocell i el cel,

com el cel i el vent,

com el vent i les fulles,

d’aquell arbre del paradís,

que mai envelleix

conservant eterna joventut,

imperturbable a n’es temps,

d’aquell rellotje de l’amor,

que batega segons,

emocions,

que dicte el cor,

d’una flor,

que es mou amb la ruixada,

d’aigua que corre per terra,

fent un rierol de vida,

per allà on passa,

i més enllà

aquell riu,

i més enllà

aquell llac,

i més enllà

aquella mar.

1994


Adeu

 

Ploren els meus ulls,

ara que no ets amb mi,

es romp el meu cor en mil bocins,

ara que has partit.

Has marxat lluny,

sense una besada d’acomiat,

t’en has anat,

i ja no vols tornar.

 

II

I es que encare et veig,asseguda,vora es foc,avivant la foganya,

jugant amb els nins, con ho has fet sempre,com has sabut alegar sa vida a tots els qui t’enrrevolten , a tots ...els qui t’estimen.

Ens has deixat aquí al món, una gabia , una pressó, un pou sense fons.

Tant de temps junts, tantes aventures plegats, tantes sorpeses que m’has donat, tantes alegries que em compartit.

T’en recordes d’aquell viatje, i d’aquella sortida i d’aquell sopar, d’aquella rialla.

Recodes en Biel,... na Maria,..en Joan ...tots.

Ens ho passavem tant bé tu i jo,

 erem una sola persona i ara som coix.

Erem una sola boca i ara som mud.

Erem una sola mirada i ara som ceg

 

Ceg,mud,coix,trist i sol, molt sol...massa sol.

Perqué m’has deixat!,

 no em pot fer aixó!

només una raor per entendre-ho!,

només una resposta per favor; torna,torna,torna!

no,no,no.

 

III

No puc més ,

 estic sol,

necessit tornar a sentir la teva renou

i nomes et puc dir adeu,

només puc plorar per tu,

només tenc el teu record,

només et tenc aquí

al cor.

30.10.97.


Silenci

 

(...)

 

És allò necesari per somiar ,

es allò que ens fa  reflexionar,

que ens ajuda a pensar,

que ens es necesari per viure.

 

(...)

 

Com el definiríem,

si ha hi és però no es pot veure,

si  es nota però no es pot tocar,

sols se sent si res vols  escoltar.

És allò que es diven els enamorats,

quan les paraules,

tendres...

 tot el que senten ,no serveixen per expresar,

quan les llàgrimes,

dolces,

 cauen i no res serveix per consolar.

 

(...)

 

Com explicar,

el que no es res,

i alhora ho és tot,

el que no te ni cap ni peus,

però viu al nostre racó,

el que ens fa companyia

quan sols volem estar....

Com ...com ho podem explicar.

Es el que es precisa, per escriure,

per les lletres sentir...

i es l’unic

que ningú  pot lletgir.

 

Silenci

(...)

 

 

5.1.98


La música

 

Acarones ,

ones a l’espai,

jugues

amb notes de paper,

fas sentir el que no se sent mai.

 

Blanc o negre,

ens sorprens, cada cop més,

amb melodia

sensual i tendre,

amb emocions i sentiments.

 

Si no hi ets,

no hi ha res.

Si no sones,

vull morir,

ja que no se sentir,

si no et sent,

ja que no te sentit

si no hi ets .

  

Cordes àgils,

que amb les vostres veus,

ens feis plorar,

ens feis riure i ballar,

no falteu,

que aquí som molts,

els qui vos volem escoltar.

 

Vent,

bufa fort,

Percusió crida com mai,

que vos sentin,

totes les persones,de cada racó del planeta,

agermanau-nos a tots, posau fi a la guerra,

que si ha hi sou, ningú es fará mal,

que amb les vostres rialles s’apagin els plors,

que tots escoltin, el que ens heu de dir,

que la música ens doni força als cors.

5.1.98


Un somni.

 

Somnis és, / viure amb tu.

Somnis és, / sentir-te a tu.

 

Somnis és,

la vida plegats,

una vida d’ enamorats,

visquent  abraçats,

somnis mai despertats.

 

Somnis és,

compartir-ho tot,

unes paraules sense por,

uns sentiments de cor,

somnis d’amor.

 

Somnis és,

una criatura despertada,

rialles mai acabades,

aventures desenfrenades,

somnis és: bogeria mai aturada.

 

Somnis és,

fer l’amor i sentir-ho junts,

fer dues pases i caminar junts,

tenir un cor i bategar junts,

Somnis és,

tot el que sigui amb tu.

 

10.1.98


Sóller.11.1.98

Un lloc  entre muntanyes,

als peus del l’Ofre i es Teix...

rodejat d’abruptes serrelades ,

travessat per llargs torrents

 on l’esperit de la vida  ha hi neix.

 

 Un lloc de terra llunyana;

Enmig de l’inmensa Tramuntana

amagat  de la resta del món,

com si  mai volgués,

 allunyar-se  d’aquest racó.

 

Un lloc on el paradís,

 és ple de flor de taronger,

on les centenàries oliveres sàvies ,

 no sa n’adonen del temps,

on la gent obre les portes al viatger,

on el  vell tramvia, amb el seu xiulet ,

ens crida  i ens fa carrer.

 

Vull retre homenatge, amb tots els sentits; 

al poble que m’ha criat,

on el caliu, mai s’ha apagat ,

on la flama de la vida mai s’ha esvait,

El sent a dins meu,

 i es que  de mi  n’es un bocí

de tot cor l’estimo...

i  per això li vull  dir,

gràcies Sóller per vetl.lar per mi.


 

Aprop teu

Amb una besada teva,

em destrossa el plaer,

amb una abraçada teva,

perd la noció dels temps.

 

Amb una paraula teva,

s’hem regirem tots els pensaments,

Amb una mirada teva,

sa s’acceleren tots els batecs.

 

I es què basta que em miris,

per fer-me bossinets,

i es qué sols que em respiris,

ja estic babaluet.

 

I es què una caricia teva,

 crema;

un somriure viu,

 es caliu;

un besada tendre

 es foc per sempre.

i una paraula senzilla

basta per regirar ma vida.

 

26.1.98


La vida és una pàgina a l’eternitat

i l’eternitat és un llibre

en el cor dels qui ens han estimat.

 

 

La vida un cami

que feim caminat,

i les persones que hi trobam,

són les fites que anam deixant.

 

La vidà es un poesia,

plena de sentiments,

que nosaltres dia a dia

 descobrint anirem.

 

La vida es la porta per la felicitat,

i la felicitat es allò que conseguirem,

obrint portes i lluitant.

 

9.2.98


 

ONA.

Escuma blanca,

d’aigua clara,

que neixes del no res,

amb la carícia de l’oncle Vent,

i de la ma

de pare Oceà.

 

Et  nodreixes lentament,

de vida i sal,

per allà on marques amb el caminar,

primer acarones suaument,

per rebentar estrepitosa,

baix d’un penyasegat,

demostrant quin és el teu regnat.

 

I així com nasqueres d’un suspir,

amb una suau brisa,

enmig de l’infint,

al costat de cap part.

Mors d’uns cruxit,

amb fieresa i dignitat,

i acabes com començares,

fonente lentament dins l’oblit.

 

16-2-98


Pensaments

 

Un cop més pens en tu,

un cop més em sent moriri per tu,

un cop més una besada per tu,

un cop més una abraçada per tu.

 

Cada dia que passa

s’hem fa més gran l’amor,

per compartir qualque dia,

ma vida amb passió i bogeria.

 

Una flor dins el cor,

una rialla dins el pensament,

una angoixa si tu no hi ets,

una ploma que cau saument.

 

Una cullerada de vida,

un pessic de felicitat,

tot això i molt més

quan ets al meu costat.


Una cançó feta poesia,

unes paraules boniques,

un ocell i la llum del dia,

una parella que s’estima.

 

Una caricia suau

una llàgrima que cau,

la pluja espiretja,

un cor i una fletxa.

 

Pensament sense cap ni peus,

records futurs,

paraules i rialles que volten com ocell,

anels que es precipiten,

cap a un munt de sentiments,

que caretjes la bogeria

que és tenir-te cada dia.

 

30-3-98


M’agrada estar al teu costat

 

M’agrada estar al teu costat

i sentir les teves paraules

que denoten bondat

que em donen calor,

paraules tan tendres,

que hem fan sommiar,

més enllà dels meus somnis,

més enllà del meu pensament.

Hem fan volar lluny...

m’espiretgen els ulls,

quan estic amb tu.

 

M’agrada perdre’m dins el teu cos,

sento coses inconfesables,

tot un seguit de sentiments,

copetgen la meva ment,

tant fort que quasi puc sentir els cops,

que es mesclen amb els batecs del meu cor,

i hem fan descobrir

que ets el millor per mi,

que som un home afortunat,

per haver-te trobat.

 

Vull estar amb tu,

sempre

i si mai la vida ens separa,

i hem de fer nous camins,

vulls que sàpigues,

que t’estimaré sempre,

i si la mort ens sorpren,

i aixó no ho podem evitar,

al cel sempre

ens tornarem ha trobar.


Mallorca somiadora,

Mallorca somiadora,

illa que ens has criat,

terra encisadora,

tu m’has enamorat.

 

Les teves valls màgiques,

a tots ens han captivat,

mil olors amigues,

el cor ens han robat.

 

Passió per una terra,

que res ha demanat,

i ara que plora,

no la vols escoltar.

 

Terra per ciment, volem canviar

arbres per esfalt, res en quedarà.

Sols si feim conciència plegats,

per ventura la podrem ajudar.

 

Crec que per una vegada,

 la podriem escoltar,

a la terra que ens guarda,

que calor mai ens ha faltat.

 

Sols deman una cosa,

no omplir massa es paner,

que avegades per codicia

podem trencar es ribell.


Tanca els ulls

i te farè un regal,

Tanca els ulls

i te farè sommiar.

 

Avui és un gran dia,

ple de joia i emoció,

tot és goig i alegria,

en aquest petit racó.

 

Na Virginia, fa ets anys...

i tots seim aquí per celebrar-ho...

i farem

d'aquest dia....

un record  inesborrable

dintre el seu cor.

 

Tanca els ullls

i te faré feliç,

tanca els ulls

i te farè un regal.

Tanca els ulls

i tornaràs  a sommiar.                    

 21 de Març 1996


 

Planeta Terra

Ju@n @ntonio 17.5.96

 

Tenc un nin amagat a dins,

fermat d'un fil i no pot sortir.

No sé com desfer aquest nus,

està asustat; i no se sent feliç.

 

Ell me diu que  els homes son dolents,

que fan malbé sa Terra,

que lluiten entre ells...

sempre visquent en guerra.

 

Fan sofrir tot el que troben,

plantes... animals...natura,

no pense que aquí

són molts els que ploren.

 

Perque no tenen pau,

ni un lloc on dormir,

ni un lloc on menjar,

ni un lloc cobert on descansar.

 

Un al.lot a Centre-Àfrica,

crida perque el seu pare es mort

per una estúpida lluita...,

però ja és massa tard.

Mentres  el seu germà ,

per fam, se li ha aturat el cor,

i la seva mare es a terra,

només per ser d'un altre color.

 

Desde aquí vull fer,

una crida a tots,

per aturar sa miseria...,

per viure amb pau,

i per compartir ,

aquest planeta,

anomenat Terra

 


 

Dos Batecs i un sol cor.

 

Tenia molta d'ilusió

i te volia fer un canço,

però em sortien tantes coses,

que no sabia com començar-tho.

 

Vaig posar que t'estim,

més que res

en aquest món,

que ets lo millor que m'ha passat,

vaig posar, per un cantó,

i vaig acabar diguent,

que estic molt enamorat

i que tens tot es meu cor.

 

El pensament anava

més aviat que sa ma,

jo crec que es impossible,

compredre el que a passat.

 

De sobte ho veig clar,

per fi ho podrè endressar,

posarè ses coses per ordre

i et diré lo més important.

 

Ets... Jo...... Tu.... Noltros....

Ho, ho, ja m'estic embuant.

Ja me torn embossar.

I no se com acabarà

aquest gran embolicat.

 

 

Crec que ja ho tenc

Tu ets el més important,

i no hi ha paraules

per expresar el meu amor,

i no hi ha sentiments més forts

per moure es meu cor

i no hi ha cabuda per tanta alegria.

Domés per tot .... quatre paraules

gràcies per ser així.

 

 

T'ESTIM Virginia.                                     

 21 de Març de 1996


 

A tu per ser molt especial.1990.

 

Reina coronada,

d'auba daurada;

flor encantada,

bellessa desmesurada.

 

Reina estimada

que viu en el meu cor,

cor roig i calent,

cor ple d'inmens amor.

 

Un cor que batega

sense aturar,

com un noble cavaller,

que camina cercant,

un altre lloc ha on reposar.

 

Te posaren Virginia,

nom fantàstic i encisador.

Te posaren Virginia per ser la millor...

la millor en tot el món,

la millor en tot l'univers,

i així, besante i estimante...

acab aquest vers.


Reineta.1991.Reineta.

 

Reina coronada,

d'auba daurada.

Reina estimada,

pricesa encantada.

Ets tu  sa meva princesa,

que un vespre vaig conèixer,

encisat pes teu olor,

vaig quedar boix pel teu amor.

 

Aquesta poesia

te dedic en mallorquí

perque vegis com t'estim,

ja que ets el més important per a mi.

 

T'estim molt.....

no se  viure sense tu.......

em fas molt feliç.......

Reineta.....T'estim.


 

Poesia per sempre. 1995.

 

Sentir aprop teu,

la pasió boja sense fre,

alló que denominam

plaer;

com dos joves enamorats,

com la mar i el cel,

com el cel i l'ocell,

com l'ocell i el vent,

com el vent i les fulles,

d'aquell arbre etern

que mai envelleix

conservant per sempre eterna joventud;

sense por a n'es temps,

que marca el rellotje de l'amor,

que batega segons,

emocions,

que dicta el cor

d'una joiosa flor,

que es mou en la ruixada;

d'aigua;

que corre per terra,

fent un rierol de vida,

per allà on passa;

I més enllà,

aquell riu,

aquell llac,

aquella mar.


QUISIERA SER... 1997.

 

Quisiera ser,

sonrisa,

y volar

para estar

pegado a tu mejilla.

Quisiera ser latido,

para estar

en tu corazón.

 

Quisiera ser,

Tormenta,

para arrastrarte

conmigo..

 

Quisiera ser,

el agua,

que corre por tu río,

para fundirse

en el mar,

para fundirse

a tu abrigo.

 

Quisiera ser,

el abrazo,

que,

te atrapa,

sin piedad.

Quisiera ser,

tuyo para siempre,

te lo juro de verdad.

            Santa Ponça , 14 de enero de 1997.

 


Com una pedra de Santa Llúcia.

 

Es per tu,

aquesta pedra de Santa Llúcia,

acaronada per la mar,

polida ni i dia.

Aquesta maravella,

es per tu,

arrabassada de les mans

del mateix Neptú.

 

Voldria abraçar-te,

com  una ona,

li dona forma,

com una ona la va fent més maca,

de mica en  mica,

cada dia,

         ets tu  per mi,

         sa meva pedra

         de Santa Llúcia.

 

         Voldria ser aigua

         per banyar-te tota...

         per sentir-te tota...

         per gaudir-te tota..

         i recorrer cada punt

        del teu cos...

        sense ....deixar-ne ni.... gota.

 

       Santa Ponça 22 de gener de 1997


No saps qui és

        el teu invisible amic...,

        ni t’ho pots imaginar...,

        no saps cap a on mirar...,

       Et poses espitós,

       sols de pensar

        si ara et mir.     

      

 

       No saps

        si avui em xerrat,

       o per ventura,

        si avui ens em saludat.

 

       Sols saps qué,

       has rebut un regal,

       de qui?... mai ho sabràs

       Sols que et desitja

       de felicitat,un sac

       i a més

        Bon Nadal.


Virginia no et puc veure fins d’aquí unes hores,

per aixó t’envio aquest ram

 i aquestes paruales amb un missatger

que farà extensiu el que sent cap a tu.

 

Ja ens veurem a l’altar...

no se si podré esperar

aquest moment tant ansiat.

 

Una poesia , feta vida,

una cançó mai oblidada,

una paraula mai pronunciada.

 

Una flor de mil colors,

una fulla fràgil.

Parules des del cor.

 

Un arbre savi,

una fruita dolça.

Tota una ona.

 

Un núvol escumós,

una vent arrasador.

Una pluja a la tardor.

 

Un peix de coral,

una guerra sense mal.

Un pensament capgirat.

 

Tot aixó est per mí,

aixó i molt més,

avui ens darem el sí

I no ens separarem mai mé

Per vuit anys d’amor que hem cuinat amb el nostre caliu,

i per mil més que poguem compartir.

 

                                                      3.10.98


Sueño

 

Pasan los días

esperando volverte a ver

deseando volver;

a sentir tu piel.

 

A veces despierto,

y beso tu foto,

i el frío cristal

se vuelve ardiente glaciar.

 

Que calma mi pena,

y a la vez recuerda mil temores,

quemado mi alma,

helando corazones.

 

Una lágrima

choca contra el cristal;

la almohada

calla mi llorar.

 

Y vuelvo ,en silencio,a dormir,

y sueño,tenerte a mi lado.

Despertar no quiero,

si a tocarte no llego.

 

 

Juan Antonio Fernández Vila.1 julio 1998


Ja son quasi cent anys;

els que amb tu alegria hem compartit.

tavessant el poble pel ben mig,

rodejat de tans amics i companys

 

 

Des dels torrents més ondulants

 fins els arbres de plaça que tu has vist sembrar,

es desperten sempre sobtats,

amb el teu incomfundible xerrar.

 

Sant Bartomeu et mira bocabadat

 i repica campanes sempre que et veu passar;

tota la Plaça et saluda amb la mà,

 i et mira fins que et perds més enllà del mercat.

 

Amb el teu color anaronjat,

travesses camps de tarongers;

 i descanses de tants vaivens,

quan surts a l’horta un poc cansat.

 

 

A sa Roca Roja ja has fet mig camí

i a sa Torre ja sents els esquits de sa platja,

i aquí van tots com una gamba...

torradets com un llagostí

 

La Vall de Sóller té un tresor,

des de s’estació fins al port,

tots l’estimen de debó,

perquè forma part dels nostres cors.

 

Anem amb tramvia,

i ho disfrutarem tots,

que sempre ens dóna alegria...

no haver de manar el nostre carretó.

9.2.98


En mercat únic l’any  dos mil,

ses taronges ens volen  fer comprar;

i a l’hora de pagar, ja ho veuràs;

 amic meu... t’embullaràs.

 

 

Millor ens diven que serà,

el canvi que arribarà,

així ja no necessitaran els estrangers,

pessetes per fotrer-nos els xalets.

 

 

Els alemays feran Mallorca seva,

fins hi tots Lluc ens comparan;

i els Blavets a Viena aniran,

aveura si allà els deixen cantar.

 

Tornaran el pans de cèntim,

i les cervesses de canya de dos reals,

i per un xiclet de regalèssim,

tres unces ens cobraran.

 

Del nostre Juan Carles,

el perfil ja no utilitzarán,

i d’en Felip,que ara ens arribarà,

no el podrem ni ensumar,

i és una pena, ja que ben mirat

tindrem un rei ben posat.

 

 

Ser europeu es alucinant...

l’Euro per pagar

i els telèfons /

amb nou dígits per marcar...

ara sols falta fer,

 el pa amb oli internacional...

i la sobrassada amb pinya tropical.

 

Tot aixó serà un desgavell,

des del jove fins al vell,

ens haurem d’estrényer el capell,

si no volem que de contar,

 ens fugi el cervell.

 

Adeu pesseta,

benvingut Euro de la punyeta,

i que Déu ens culli confesats,

perquè aixó de l’Euro...

si que és un gran embullat.


Explicar el que sent amb paraules,

és prou difícil, quasi bé imposible,

són tantes coses plegades,

que s’hem fan inteligibles.

 

Són molts els sentiments,

que em removen el cor,

que pareixen dimonis , cents;

ballant a un  mateix so.

 

Son tants pensaments un damunt s’altre,

que ja no queda racó al meu cos,

que d’ells no estiga ple;

no hi entra aire,

ni  hi surt paraula;

em sento complet

i feliç per estimar-te.

 

 Has colapsat el meu cor,

te l’has fet presoner...captiu per tu.

I ara sols batega records,

del temps que em passat junts,

i de tot el camí que ens queda

per fer plegats...

 de  totes les passes que ens quedan

per fer aferrats.

 

Es imposible explicar

tot el que sent,

es díficil poder-ho expresar

i que quedi al menys, coherent.

T’estim... senzillament.

 

17.6.98


Històries de cuina 98(RELAT CURT)

Plovia, era un dia de novembre de no sé bé quin dia, i feia fred ,molt fred a la   Vall de Só, un petit poblet d’una illa mediterrànea.

 Allà vivia en Felip-Joan ,el cap de cuina d’un luxós restaurant del poble. Amb la seva barba blanca i la panxeta de cervessa, en Felip-Joan era un personatge molt  respetat, tan a la feina com fora d’ella, tothom el coneixia.  Estava casat amb na Maria-Virginia , una al.lota d’uns trenta i tants anys, moreneta, mitja melena i ulls blaus; era l’encarregada del menjador del restaurant d’en Felip-Joan.

   Un cop fetes les presentacions tornem amb en Felip-Joan, que estava preparant un sopar de noces, i com  estava molt retrasada la feina va decidir de quedar-si per acabar-la, i dit i fet, quant tocaren les deu i mitja els ajudants d’en Felip-Joan partiren cap a casa, i sols quedaren al restaurant els nostres amics protagonistes.

 Aquell vespre, feia un temps de mil dimonis, ( com a de ser a tots els contes de por), la lluna estava tota coberta per densos núvols que amollaven una quantitat d’aigua i rajos que escarrufavent sols de mirar-los.

   El restaurant estava sobre un penya-segat arran de la mar i les ones rompien amb tanta força que tot el restaurant tremolava, com si qualcú hi amollàs bombes pels voltants.

  Na Maria-Virginia baixà a les bodegues a compondre vi, mentres en Felip-Joan estava dins la cuina acabant de preparar una escuma de xocolata pel postre. Un cop acabada l’elaboració, ho tapà i ho portà a la càmara conservadora. Obrí la gran porta i una aire fred li golpejà la cara, s’espolsà la camisa i entrà dins, deixà l’escuma amb la resta de postres ,sobre un prestatge i es posar a compondre un poc tota la nevera, ja que pareixia Can Bum, de les coses que hi havia.

  El cop sec de la porta, el va treure de l’estat semi-hipnòtic en el que pareixia estar, després d’haver contat i col.locat cinc cents flams de taronja i mil rodets de piteres de pollastre.

 

 Es va dirigir a la porta, però tots els esforços per obrir-la foren inútils. Cridà a la seva dona, però com  sempre que baixava a la bodega escoltava música, no el sentí.

 

    En Felip-Joan, es va posar nyirviós,ja que el  fred començava a gelar els seus òssos.

 

   -No cal que intentis sortir no podràs- va dir una veu darrera ell.

 

  El nostre amic es va quedar de pedra en sentir-la, es va girar lentament, però no va veure ningú, va pensar que havia estat una mala passada de la situació.

 

   -Què! No saludaràs ? O es que penses quedar-te com un estaquirot devant sa porta?- va tornar a dir la veu.

 

 Aquest cop en Felip-Joan, va caure de cul a terra, boca badat i amb els pèls de punta en voure que la veueta amb qüestió sortia d’un tomàquet  que hi havia a terra.

 

  -Deu Meu!-digué en Felip-Joan- un...tomàquet... que xerra-digué titubejant.

 

 -Què si xerr? i fa més que tu ésser prepotent!, aveure si us pensau que domés els humans xerrau...ignorants- Digué la petita verdura visiblement enfadada.

 

    En Felip-Joan, va allargar la mà i va collir el tomàquet i el va alçar per poder observar-lo millor.

 

  -Eh! alerta, tros d’ase! Que em faràs mal, no sóc una patata!.- digué el tomàquet d’un crit.

 

  En Felip-Joan obrí la mà i el petit tomàquet caigué a terra. Un líquid viscós i vermell esquità la cara al nostre amic, que encara estava sense creure el que li pasava.

Es va rentar la cara amb les mans, i quina sorpresa va ser; quan en llevar-se les mans de

la cara,vegé sobre un prestatge un caramull de verdures i hortalisses que el miraven

amb cara de pocs amics.

     -Heu vist, l’ha mort !-Digué una col.

    -Si l’hem de castigar!-Afegí un nab.

    -L’hem de dur devant la presència del Gran Meló!- Acabà diguent la carxofa.

 

     I abans de que en Felip-Joan reaccionàs devant aquesta situació, es va trobar dins una gran tranyina de fulles de bledes, espinacs i porros que l’havien fermat. Va sentir com era estirat amb violència contra la pared dels fons de la càmara, i un poc abans de esclafar-hi el nas , s’obrí una porta i es tancà derrera d’ell amb un bon blam.

   En Felip-Joan es va trobar de sobte al ben mig d’una sala, rodejada de tribunes i presidida per un gran altar.

     La sala es va començar a omplir de tot tipus de vegetals :patates, peres, carxofes, i un innumerable nombre de verdures, que ocuparen tots els llocs i des de allà l’insultaven i l’escupien.

  En Felip-Joan es va posar nyirviós, les camés li feren figa i caigué de genolls a terra, es dugué les mans a la cara intentant donar una sol.lució o explicació a aquest desgavell.

 

  -Deu meu, dec haver-me tornat boig!- Digué amb veu tremolosa.

     -Calla, assassí!- Digué un gran moneato, fotent-li un cop a l’esquena- Ara arriba el Gran Meló.

 

   I tot dit aixó per una de les portes va entrar un meló, el Gran Meló. Tota la sala callà, el Gran Meló va pujar a l’altar i sobre una taula pegà un cop amb un martell.

   -Felip-Joan!......Culpable!-Digué amb un to violent.

 -Culpable...?De què...?-Digué en Felip-Joan posant-se dret.

-Calla insolent!-Li replicà el Gran Meló- Fa trenta anys que cada dia mates tomàquets, albergínies i vet a saber quina quantitat de pobres infelissos han caigut amb les teves mans i els has fet sofrir cuinant-los. Això no te perdò!-Concluí.

   -Pe...pe...pe...però això no te cap ni peus- Digué en Felip-Joan.

  -No repliquis, no tens dret a dir res-Digué el moneato.

      -Et comden a mort, sense possibilitat d’indult!- Digué el Gran Meló, posant-se dret- Guardies emportau-vos-el!.

   El silenci regnant a la sala, quasi bé feia més por que la pròpia sentència;  i el nostre amic en sentri-la quasi  perdé el coneixament. Però no caigué a terra, ja que dues pastanagues el colliren pels brassos i se’l emportaren.

    Quant sortia de la sala el silenci,com a per art de màgia, va pasar a ésser una ona de bambelletes, rialles i xiulets.

 

 En Felip-Joan plorà.

    El portaren, per un llarg passadís. Ell intentava fogir de la corda de vegetals que’l fermava però tots els esforços resultaren inútils. L’amollaren dins un forat, que hi havia al ben mig d’una altra gran sala,  caigué al fons i allà es va poder deslligar.

   El Felip-Joan intentà sortir pero les parets eren de metall i l’unica obertura era molt amunt. Durant un bon grapat d’hores va intentar pujar i sortir, però el cansament pogué més i es va asseure a terra amb les mans plenes de sang pels esforços i plorant com un nin petit.

 

   De sobte va notar com el terra s’escalfava i cada cop feia més calor. Després de l’obertura començá a caure aigua, que li va arribar fins als genolls, tot seguit començà a nevar.

 

  En Felip-Joan cada vegada estava més al.lucinat, més assustat. Alçà les mans per collir la neu, la provà i no fou salada...

 

   -No pot ser!-Digué d’un crit

 

 El nostre amic es va posar les  mans al cap, mirà al cel, s’agenollà, es va senyar i una pesada tapa va cobrir l’habitacle i els seus pensaments.

 

                                                                        Fi


Alba (I) (RELAT CURT)

Feia calor i l’aire acondicionat no funcionava . Dins aquella oficina plena de gent sousa quasi no s’hi podia respirar .

 

         N’auba treballa a la secció de marketing, no feia massa dies que hi havia començat . S’encarregava dels contactes amb les revistes del sector i contratava els espais de publicitat per a la seva empresa .

 

         Eren les 4 de capvespre i entre el calor d’aquell dia d’estiu i el pés de la digestió la feien tenir un estat  de semi somnolència;  la feina, aquell dia, semblava més feixuga que mai. N’Auba decidí  anar als serveis  a rentar-se la cara , ja que d’aquí mitja hora tenia una reunió important, i volia estar desperta.

 

         Entrà als serveis directament sensa mirar si estaven ocupats o no, i es va posar a rentar-se la cara. Però quina fou la seva sorpresa quan en mirar-se al mirall, vegè, al seu darrera , a una al.lota  asseguda a la tassa del w.c, amb el cap recolçat sobre la paret i amb la cara descomposta.

 

         No la coneixia, i pensa que no era de la seva secció. Era una al.lota, més o manco  de la seva edad ,  d’uns 25 anys ,petiteta i amb una cara  morena i  cabells foscos com el carbó.

         Tenia tota la cara i la camisa suada , cosa que li donava un especte encara més deplorable. Duia uns calçons verds enrrodillats sobre els turmells .

         N’auba s’hi atracà i la collir en brassos per  a intertar reanimar-la amb un poc d’aigua.Però quan l’agafà per les axiles aixecant-la ; vegè com de les seves parts íntimes hi regalimava un líquid blanquinos . Ràpidament l’habitació s’inundà amb  un olor agre però dolça , que n’Aubà reconeguè enseguida .

 

 

 

         Va recolçar a l’al.lota sobre les piques i per no caure ,amb una ma, l’intentà pujar els calçons. La posició que adoptà feu que n’Auba hagués d’acostat la seva cara al sexe de la desconeguda, cosa que li permeté tenir un primer pla del seus llavis dilatats i xops d’aquell lìquid, que enacara li vesava..

 

         Mai li havia passat però en aquell moment un calfred li recorreguè tot el cos. Mirà ràpidament a l’al.lota , que encara semblava fora d’aquest planeta , i sense seber per què li passà una ma pel seu pubis.

 

         N’Auba no era lesbiana, de fet mai havia tingut ni un sol pensament d’aquest tipus, però aquella situació l’havia fet adquirir un estat que ni ella mateixa reconeixia.

 

         La seva ma queda impregnada i l’olorà . Com ella ja havia deuït, allò era semen. La seva nova companya acababa de pegar un polvo d’època.

 

         La al.lota morena seguia semi acubada i n’Auba la tumbà enterra , recolçant el seu cap damunt una tovallola.

 

         Allò era una bogeria,N’auba tremolava i no es reconeixia en els seus actes.No sabia bé que fer . El millor era sortir a demanar ajuda; però a l’hora sentia una exitació que mai havia tingut: aquella al.lota tumbada a terra i mitja despullada li produia  l’aflorament dels  més primitius sentiments.

 

         Ella s’agenollà al seu costat i amb una tovallova banyada començà a netejar-li la cara , després el coll; fins que i tímidament  li netetjà es seu pubis.

         Quan més passava la tovalloa pel sexe de la desconeguda més calenta es posava, i prest deixà la tovallola per fer-ho amb la ma. Primer suaument , i després amb uns moviments rítmics circulars.

 

 

         N’Auba notà com els seus llavis vaginals s’inflaven i com les seves braguetes minúscules es quedaven xopes. Amb la ma que tenia lliure es va desen botonar els calçons i es va començar a masturbar .

 

         Els seus fluxes prest li começaren a degotar per les cames augmentant la calentor que sentia en aquells moments.

 

         Així estigué per espai d’uns 5 minuts fins que tancant els ulls i apretant la seva ma contra el sexe d’aquella al.lota un orgasme la recorreguè de cap a peus .

 

         Aquella al.lota obrí els ulls, però lluny de sorprendre’s apretà més la ma de N’Auba contra el seu sexe.Moguent el seu cul per acompassar els moviments de la ma de n’Auba.

 

         Aubà s’austà i retirà la ma , tota vermella i empegueida. Però la seva companya sense dir res s’aixecà i l’abraçà atrapant-li els llavis amb el seus. La primera reacció d’Auba fou retirar-se però l’altra no li deixà. Després d’uns segons d’incertesa, Auba es deixà seduïr   i aquelles al.lotes s’oferiren mutuament un intercanvi de besades acompanyades d’un massatge per tot el cos amb les mans.

 

         Ninguna d’elles diguè res , era el millor, ja que  els gemecs es profesaven , no deixaven lloc a les paraules, en aquell moments innecessàries.

         L’atra al.lota s’aixecà del tot i Auba de genolls enterra no gossava mirar-la a la cara.  Aquella  desconeguda li agafà suament per un braç i l’aixecà de terra i la portà cap a la tassa del water.

 

         Aquella s’hi aseguè a doptant una posiciò on n’Auba podia veure perfecta ment el seu sexe fosc amb tots els pèls banyats i aferrats entre ells.

 

         Aquella desnonegueda va comença a orinar, poc a poc. Aubà cap cop més exitada  veguent a la seva nova companya en aquella posició , sapiguè lo que ella volia i s’agenollà devant ella , iobservant com el líquid dorat sortia de les seves entranyes . Estirà la ma i notà com la calentor d’aquell suc li corria pels dits. Mai havia fet allò , però ja no era senyora d’ella mateixa.

 

         Agafà les cames d’aquella desconeguda i els estirà cap a ellà, Quedant una aseguda damunt l’altre. Aquella al.lota no va deixar d’orinar , i n’Auba va notar com els seus calçons s’anavent banyant més  i més mentres amb la ma anava acariciant el sexe d’aquella dona.

 

         Quedà banyada de d’alt a baix.Mentres les seves boques es cercaven ansioses.

        

         Aubà s’aixecà i es lleva els calçons xops i aquella al.lota tancà la porta  del wc. Aquell lloc estret feia que els seus cossos a cada moviment es fregasin, augmentant mès la seva exitaciò.

 

         Arà li tocà a n’Auba , s’asaguè a la tassa i começa a orinar.

 

Aquella al.lota fou més lluny i passà la cara entre la tassa i el seu pubis, de forma que amb la boca recollí tot quant lìquid pogué.

 

N’Auba sentia la respiraciò d’aquella al.lota sobre els seus llavis vaginals. Sentia com la respiració de la desconeguda li acariciava els llavis menors, al’hora que amb la llengua li anava pegant copets suaus . Un nou orgasme le va recòrrer.

 

Auba es sentia confusa,  quasi sensa coneixament, mai havia tingut sexe d’aquella manera . Mirava a aquella dona devall seu, i la pell se li esgarrifava. Però a l’hora es sentia molt satisfeta .

 

S’aixeca de la tassa del w.c. i s’assaguè en terra  devora la desconeguda. Els seus cossos es tocàven per tots els costats, relliscaven , l’olor d’aquell lloc era embriagadora.

 

 Però aquest moment de tranquilitat poc durà , ja que aquella al.lota a profitant la confusió de n’Auba, li havia ficat un dit  forat pel cul.

 

Aubà es revinglà, però de seguida es tornà a asseure, cosa que permetè que aquell dit la penetràs fins a les entranyes.D’aquesta manera i suaument aquella dona comença a fer uns movivents , a l’interior de n’Auba que le feren quasi acubar-se. Durant més de 10 minuts le va estar penetrant , molt a poc a poc , dilatant-la cada cop més , per permetre l’entrada d’un nou dit. N’Auba es sentia morir, les dues assegudes a terra, orinades i ara penetrada per darrera, li feren perdre el coneixament.

 

 

Quant n’Aubà va despertar, es trobà asseguda a la tassa del w.c. despullada d’alt a baix . Amb la roba tota banyada i feta un bolic , als seus peus. Tenia tot el cos dolorit. Es passà la per darrera i comprova un forat hiper-dilatat, coso que li feu conpendre que tot allò havia passat de bon deveres.

 

S’aixecà del seu seient, i s’intentà possar la roba, cosa que no aconseguí ja que aquella estava tant banyada i bruta que li fou impossible.

 

Treguè el cap per la porteta dels serveis i collí una petita tovallola, amb la que s’intentà cobrir el seu sexe, deixant al descobert les seves posaderes i els seus pits.

 

Guaità cap al passadís , i quina fou la seva sorpresa al descobrir que alla defora no hi havia ningú. Voltà el cap de costat a costat, i no vegè una sola ànima.

 

Tímidament va fer unes passes a fora  fina a una finestreta. Pujà la persiana, i descobrí que ja era de nit.

 

         No sabia quins temps havia estat allà a dins , però el cas era que l’havien deixada sola a la planta, i pot ser a tot l’edifici.

 

         Sobre una taula vegè una bata , possiblement de les dònes de netetjà i se la possà.

         La bata, casi transparent s’embotonava per darrera, deixant el seu cul , encara vermell, a l’aire. Per devant la fina tela i colcava damunt els pits , que degut als fets succeïts tenien el mugrons fermes com a roques. I així , d’aquesta guisa, começà a devallar per les escales, cap al Hall.

 

         Però la seva intenció fou ràpidament inetrrompuda, ja que una guarda de seguretat , confonguen-la amb una lladra, s’hi tirà a sobre, caiguent les dues a terra .

 

         N’Auba s’asustà molt i começà a cridar, i la segurata li pegà una bofetada per calmarla. N’Auba callà de cop , contenent les llàgrimes intentà explicar-li tot els suceït aquella tarda.

 

         La guarda no se la creguè, i manat-la a sempentes la portà cap al lloc de vigilància. On n’Auba descobrí com tot l’edifici estava ple de càmeres ocultes, i on aquella vigilant , segurament, la degué veure , tot just sortí dels serveis.

 

         La vigilant trucà a la central per demanar un cotxe de policia, per emportar-se aquella suposada lladra.

 

         N’Auba quant sentí la paraula policia s’austà molt i denou li tornà explicarqui era i que li havia passat. Aquella vigilant no perdé detall del relat de N’Auba, i decidí donar-li un vot de confiança. Així que decidí acompanyar-la al seu despatx, per veure si trobaven el bolso de n’Auba amb la seva identificació personal.

 

         Tornaren a l’escala, n’Auba devant i la policia darrere. Amb això la policia vegent la visió de N’Auba amb aquella bata mitja desfermada , agafà la seva porra de vigilàncià i li alça un poc més la bata per veure-hi millor per devall.

 

         N’Aubà s’en adonà enseguida. Es girà sorpresa i li demanà explicacions, peròabans que pogués reaccionar. Aquella guarda, bastant més corpulenta que ella, la tirà a terra a les mateixes escales.

         N’Auba s’intentà aixecar, però aquella dona s’hi asseguè a sobre, i li trencà la bata deixant els deus pits al descobert, als cual si tirà i començà a llepar i mossegar de forma ferotge.

 

         Es girà i aguantant les cames de N’auba la penetrà amb aquella barra de cuiro.

 

Li fe molt de malt a n’Auba, però el dolor no le deixava reacionar.

 

         Quan la guarda li extraigué allò del seu sexe N’Auba intentà resistir-se, i es girà damunt ella, fent que aquella dona perdés l’equilibri i caigués escales avall.

         Aubà es quedà asseguda a l’escala, amb aquella dona vint escalons per devall.

 

         Quant la guarda tornà en si , es descobrí despullada i fermada per les mans  i peus entre una de les arcades del Hall. Estava en posició d’ix, les cames i els brassos oberts i separats.

 

Devant seu N’Auba , vestida amb la roba de vigilant nocturna i blandin la porra amb que l’havia violada.

 

         N’auba si atracà i le tocà suaument la cara, aquella dona l’hi pegà amb el cap i va fer que n’Auba caigués de cul a terra.

 

         N’Auba s’aixecà mab la cella trencada, i decidir começar la seva venjança.

 

         Sortir de la habitació i fer la volta per una altre porta per situar-se darrera aquella dona penjada, que cridava i li ordenava que la deixàs anar.

 

         Però ella sensa escoltar-la li començà a cariciar l’esquena, aquella dono callà.

 

         N’Auba li començà a magretjar el cul, bastant més gros que el seu, però molt ferme. Amb les mans començà a separar-li les nalgues, per acariciar-li desde els sexe fins al cul.

         Prest notà com aquella dona es començava a humir, cosa que facilità que les seves mans tranportasin aquella humitat cap al forat que ja havia començat a dilatar amb la ma que li quedava lliure.

 

         Aquella dona es começà a agitar, i n’Auba agafan la porra, encarra humida per la violació que li havien practicat , i ficà per darrera, fins al mànec.

         La guarda de seguretat pegà un crit, notant com les seves entranyes es desgarraven.

         Però n’Auba no desistir i començà a practicar-li una penetració suau però profunda que fer que aquella dona canviàs els crits per gemecs de plaer.

 

         Amb la ma lluire n’Auba li acariciava els llavis, dilatats per l’experiència.

 

         Aquella dona demana a n’Auba que la desfermàs, cosa que Auba no hi accedí.

 

         S’agenollà darrere ella , li treguèla porra del cul i la substituir per la seva llengua , fent.li un massatge suavitzador, despres de tenir allò a dintre.

         Aquella dona penjada ja no podia contenir el plaer i amb l’orgasme que la sacsetjà perdè el coneixament.

 

         N’Aubà s’aixecà, sortí de l’edifici i vestida de policia partí cap a casa.

Al matí següent quant n’Aubà tornà a la feina , per cert un poc preocupada pels fets succeïts . La primera persona que vegé for la guarda darrera el seu mostrador. Les seves mirades es creuaren , tant ràpidament com es desviaren cap a una altre lloc.

 

A l’altre al.lota no la tornà a veure , i pel que fa a la guarda de seguretat. Un dia es trobaren dins l’ascensor... però això ja és una altre història

 

 Fi

 


 Sola(RELAT CURT)

Había una vez un pequeño pueblo ,en el condado de Vera cruz   ,de nombre San Lucas ; donde sus habitantes vivían en perfecta paz y armonía.

 

                Allí vivía la familia Mc Fúster con sus dos hijos Angel Luís y Eva María; dos hermanos muy felices que lo compartían todo. En fin era una familia típica de clase media, sin problemas importantes, simplemente se limitaban a vivir medianamente bien, sin lujos pero a su vez sin privaciones.

 

                Y digo “ era” porque un día caluroso de verano, uno de esos días en los que  la temperatura te aprieta el cuello sin dejarte respirar, te ahogas en tu propio sudor  y no encuentras saciedad ni quitándote toda la ropa ni ingiriendo miles de litros de agua fría; sucedió algo en casa de los Mc Fúster, algo inclasificable, algo... bueno será mejor que lo leáis con vuestros propios ojos, si sois valientes seguid leyendo y también vosotros descubriréis el Terror en San Lucas.

 

                Cerrad puertas y ventanas, retirad todos los objetos punzantes, cortantes y similares , procurad haceros con un buen crucifijo cerca,  una  ristra de ajos o la Sagrada Biblia... Tanto da  ya que bien mirado tenéis pocas probabilidades de sobrevivir .

                Así que contened la respiración, encomendaros a vuestro Dios y buena lectura.

 

                               Ah! y buena suerte, la necesitareis.

 

                1- El ataque de la bestia.

 

            Faltaban a penas 2 semanas para empezar las vacaciones de verano y descansar todo el mes de Agosto.

 

                 José el cabeza de familia, un apuesto y alto  hombre de negocios, moreno pero de tez pálida y con una voz nasal característica  ,debido a una fuerte sinusitis que tuvo de pequeño y no terminó de curar bien,  ya planeaba las vacaciones:

 

-Pesca, fútbol, playa y sofá. Uf! menudas vacaciones!

 

                Estaban todos muy ansiosos de empezarlas cuanto antes y sobre todo Angel Luís y Eva María, que ya empezaban a estar cansados de tantas clases de matemáticas y latín. Lo que querían era ir a la playa con Tró, un bonito gran Danés macho, de pelo blanco, que les regaló su abuelo hacía ya dos años.

 

                Marta , la madre, una mujer alegre y vivaz, que siempre quería aparentar menos años de los que tenia, y que por cierto lo podía hacer porque las cientos de sesiones de quiromasajes y miles de horas de aeróbic, la habían conservado como cuando tenia 24 años: delgada, prieta y esbelta;  se había comprado un vestido escotado precioso con encajes, de color azul y con motivos florales y unos zapatitos de charol  a juego.

Todo para estrenarlo  alguna noche de cena en algún buen  restaurante del puerto deportivo.

 

                José tenia 40 años y era director de una compañía de seguros para automóvil, Marta trabajaba en una agencia de viajes sólo por la mañana cuando los niños estaban en el colegio y por la tarde estaba en casa con Angel Luís y Eva María de 10 y 6 años respectivamente. A veces con ellos vivían los abuelos maternos, pero sólo en ciertas temporadas ya que también vivían en casa de la hermana de Marta, Sonia.

 

                Al fin llegó la víspera de tan esperado día, era viernes por la mañana era el último día de trabajo y colegio para todos.

 

                Se levantaron más pronto que de costumbre, se asearon y bajaron a desayunar .El ruido de los cereales triturados con fiereza por los niños resonaba por toda la sala-comedor, y se mezclaba con el ir y venir de las páginas del periódico matunino que ojeaban los padres , a medias  entre la sección de deportes y la de consejos culinarios  .Se despidieron con varias series de besos y al abrir la puerta de la calle, observaron como  llovía a cántaros, las gotas rebotaron en sus caras como si se tratase de niños jugando con pistolas de agua salpicando a diestro y siniestro.

                Tronaba y unos rojos relámpagos arañaban el cielo gris plateado e iluminaban el valle , llenándolo de sombras chinescas, que parecían jugar con los álamos del sendero y los pinos de la colina de enfrente.

 

                 Cerraron la puerta de golpe.

 

                Como José tenia el coche en el taller, debido al pequeño accidente de hacia dos días, y en el pueblo no había transporte público, llamaron a sus respectivas oficinas, agencias  y colegios para informar de la situación en que se encontraban  debido a las inclemencias del tiempo y que, muy a su pesar pero... empezarían las vacaciones un día antes de lo previsto.

 

                Así que se pusieron ropa cómoda, José se sentó en la mecedora, Marta empezó a leer revistas del corazón y los niños se fueron a su habitación a jugar con la video-consola.

 

                Así pasaron la mañana, comieron y por la tarde más de lo mismo , ya que el tiempo no mejoraba. Incluso había empeorado. ¡Estremecedor!

 

                Pronto en el interior de la casa no podían ni hablar entre ellos ya que los truenos ensordecedores sepultaban la palabras y para colmo de males se fue la corriente eléctrica y  quedaron a oscuras.

 

                A media tarde ya estaban  todos histéricos por no poder hacer nada,  por estar encerrados.

                 Los niños se habían cansado de leer cuentos de príncipes buenos, ogros malos y lobos que se comen a abuelitas de ojos grandes y boca desmesurada . Se  peleaban por las sandeces más insignificantes.

                Los mayores, en el salón, se miraban como perfectos desconocidos y las pocas frases que mediaban eran: si tu no haces eso, si siempre quieres aquello, que lo otro nunca se termina, etc... no podían decir dos palabras seguidas sin que  éstas se incrustasen en la piel del otro, como diminutas agujas de metales.

 

                Realmente el ambiente estaba muy, pero que muy cargado.

 

                José no pudo más, se enfundó en un gran y gris chubasquero, abrió un destartalado paraguas familiar y salió a respirar un poco de aire fresco y estirar las piernas.

 

                Marta llamó a los niños, para merendar, pero sólo bajó Eva María , Marta repitió la llamada para Angel Luís, pero éste no bajó.

 

                Subió a buscarlo pero no lo encontró en su habitación, penso que estaría en el baño , pero ni allí. Lo buscaron entre las dos por toda la casa, sótano y ático, pero no lo hallaron, Marta se empezó a preocupar.

 

                Más no duró mucho su preocupación ya que Angel Luís apareció ,así como se había ido, sin decir nada y en silencio.

                 Su madre le preguntó que donde se había metido y  que llevaban  más de diez minutos buscándolo.

 

                Angel Luís no contestó ,sino que se acercó a su madre, con los ojos salidos de las órbitas y con los rasgos faciales desfigurados, la cogió por el cuello y la abofeteó.

 

                Marta cayó al suelo en redondo, y se golpeó con el saliente de la mesa revistero de mármol ,  a la vez que un hilo de sangre negruzca y espesa se derramó  por encima de su ceja, ladeándola y cubriendo el ojo derecho.

 

                Sorprendida y dolida a la vez, se llevó las manos a la cara , quiso levantarse pero Angel Luís la agarró por el pelo, le levantó el cuello y le acerco un cuchillo de cocina a la nuez. El frío acero se iba   abriendo camino por la blanca y frágil piel de Marta.

                Marta tragó saliva.

 

                Entre todo esto ,Eva María , con la cara traspuesta y sin poder  moverse, paralizada por la sorpresa de la situación, miraba la escena entre ojos encharcados en lágrimas, piernas temblorosas, y manos chorreantes de sudor

                . Se apoyó sobre la pared para no caer.

 

                Empezaron a chillar las dos.

 

                -¡ Callaos ,Ya!. Yo no soy Angel Luís, él está muerto, me llamo Kasmith y me he apoderado del cuerpo de ese adolescente lleno de acné- Dijo Angel Luís con una voz que parecía salir del fondo de la mismísima  gruta que relataba Verne en “Viaje al centro de la Tierra”

                - Vais a morir las dos.-Añadió con firmeza

 

                Y dicho esto apretó el frío acero contra Marta y le rajó el cuello, segándole la vida entre convulsiones espasmódicas y  charcos de sangre , desparramados por la frondosa y peluda vegetación de la alfombra  alfombra Persa.

 

                Las mejillas de Eva María se salpicaron por la  sangre aún  caliente que manaba  del cuerpo de  su madre. Eva María empalideció, no aguantó más,  se llevo las manos a la cara, se arrodilló y vomitó.

 

             Eva María reaccionó, al poco tiempo, y empezó a subir a todo correr hasta el segundo piso, subiendo las escaleras, pero tropezó con Tró que bajaba alertado por los gritos.

                Ama y perro, rodaron los seis escalones de madera , hasta los pies de Angel Luís, que aún estaba ensañándose con el cuerpo de su madre. Angel Luís se giró rápidamente y se abalanzó sobre su hermana, que hábilmente esquivó las dos primeras puñaladas, aunque  la tercera le hirió un brazo, haciéndole un corte de consideración.

 

                Tró se abalanzó sobre Angel Luís, para defender a su protectora desde que era sólo un cachorro abandonado, y Eva María aprovecho para levantarse del suelo, corrió hacia su habitación, pero a medio camino oyó ,entre los miles de truenos que no paraban de sonar, el aullido agonizante de su perro.

                Cerró la habitación con llave y así como pudo movió la cama hasta la puerta para  poder atrancarla.  No tuvo tiempo; el cuchillo atravesó la delgada madera, y Eva María  saltó hacia atrás, cayendo sobre el frío embaldosado.

 

                El cuchillo seguía haciendo trizas la puerta, a través de la que la niña veía como su hermano ya no era el mismo, era un ser horrible, sin pelo, con enormes brazos y sin piernas,en su lugar había una especie de muñones deformes.

                Caminaba arrastrándose como el más horrible y serpenteante gusano. Dejando tras de si un sendero de porquería oscura  y humeante.

                 Su cara era producto de las más horribles pesadillas que jamás se pueden haber soñado. Estaba  cubierto de vísceras y sangre, productos de la última masacre y  de las  que emanaba fuerte y pronunciado  olor nauseabundo y fétido.

                Su tamaño era relativamente grande aun siendo un ser sin piernas.

 

                La niña gritó desesperadamente y  corrió a la ventana, a la vez que esa cosa conseguía entrar en la habitación, terminando de destrozar la puerta y  echando la cama a un lado.

 

                Eva María chocó contra el frío cristal, que se resquebrajó de arriba a abajo, como si de un río con afluentes caprichosos se tratara.

                 La niña se volteó  y miró a su hermano,... o lo que fuera.

 

                Éste  estaba en el umbral de la puerta, babeando y susurrando una palabras o gemidos guturales, imposibles de descifrar. La miró fijamente a los ojos.

 

                Durante unos segundos se cruzaron unas miradas extrañas, a medio camino entre la desesperación y la ternura. Durante este tiempo Eva María creyó ver a su hermano pidiendo ayuda através de los ojos de la bestia.

 

                Pero duró poco, ese estado  de meditaciones , ya que el animal  saltó desde un extremo de la habitación hacia la ventana, terminando de romperla y cayendo, envuelto en un manto de cristales, al patio trasero. Sobre un montón de leña preparada para el invierno.

 

                Eva María se acercó temerosa al alféizar de la ventana, miró abajo, pero no vio a la bestia ya que estaba todo muy oscuro y  aún  seguía lloviendo a cántaros.

 

                Salió al pasillo y caminando muy cautelosamente se acercó a la puerta del salón y con movimientos apenas notables , curvó la cabeza y  miró dentro.

                Su madre yacía en el suelo cubierta de sangre, y el débil corazón del perro todavía latía. Lo levantó en volandas,  lo tumbó en el sofá y Tró  murió entre sus brazos.

 

                Eva María lloró de impotencia sobre los cuerpos inertes,  y se desmayó.

 

            2-En el hospital.

 

                A los tres días despertó sobresaltada, sobre una cama del hospital. Empezó a gritar y acto seguido su padre la cogió en brazos.

 

                -¿Que ha pasado papá ?- preguntó ella con voz temblorosa.

 

                - Llegué a casa y te encontré en el centro del salón- Contestó su padre- Estabas sin sentido.

 

                -¿ Y mamá? ¿Y Angel Luís y Tró ?¿Dónde están?- Gritó la niña desesperada.

 

                -No lo sabemos, sólo te encontramos a ti en casa, los hemos buscado pero ni rastro de ellos.

 

                -Pero, si yo vi como... no puede ser....es imposible- musitó la niña.

 

                -Creo que ha sido un secuestro, pero en casa no hemos encontrado ningún síntoma de violencia, la policía lo estuvo registrando todo y no vieron nada extraño- Incidió el padre.

 

                -¿Pero y la sangre  y la puerta rota y la ventana hecha añicos?-Pidió ella.

 

                -¿Que sangre, que dices hija?¿Que pasó en casa?-Pregunto anonadado su padre.

 

                La niña le contó su historia y su padre se hundió  en una butaca de la habitación con la cabeza entre las piernas, intentado comprender la historia que relataba su hija de 6 años.

 

                -Simplemente increible-Dijo el señor comisario- ¿Cómo quiere que ponga en la denuncia, que a su mujer, su hijo y su perro, los mató ...su hijo...que tampoco era su hijo, sino el mismísimo Satanás subido del infierno? ¿Quiere  Ud. que me tomen por loco,señor Mc Fúster?.

 

                -Yo sólo le cuento la historia que me ha contado mi hija.

 

                -¡ Por Dios!, Pero si la cría sólo tiene 6 años, además ha estado inconsciente.¿Y la sigue creyendo?. Bah, paparruchas.

 

                No le creyeron. José regresó a casa sin todavía poder creer la historia que él mismo había contado a la policía.  Su hija quedó ingresada en el hospital.

 

                José estaba sentado en el sofá , mirando todo y a la vez nada, pensando en su familia e intentando dar alguna explicación lógica a lo sucedido, ya que se resignaba a creer en esa horrible historia. Pasaron las horas, y en un momento dado, José se llevó la mano al pecho, se retorció sobre el asiento  y su supuesto sano corazón dejó de marcar los segundos.

 

            El suero caía por el largo conducto de plástico , e iba a parar al frágil brazo de Eva María, que dormía sobre la cama del hospital. Una sombra se acercó a ella, la movió suavemente y la chiquilla abrió los ojos. Frente a ella se encontraba su perro, erguido como una persona y enfundado en un traje de médico, bata blanca y mascarilla sobre el hocico, con un fonendoscopio alrededor del cuello y una especie de martillo en un bolsillo.

 

                Del susto no pudo articular palabra. El perro la miró fijamente y ella vio que se trataba del mismo ser que antes estaba en el cuerpo de su hermano.

 

                Él la tocó y ella notó como su cuerpo era  zarandeado por una fuerte descarga eléctrica,  se estremeció y  sintió como sus piernas y brazos dejaron de obedecer a sus órdenes.

 

                Intentó gritar, pero tampoco pudo, estaba todo su cuerpo dormido, paralizado, congelado, petrificado. Todo excepto sus ojos y su cerebro.

 

                El perro se separó unos metros y cambió la ficha que estaba a los pies de la cama, por otra que sacó de una bolsa de plástico que llevaba y se desapareció  así como había venido.

 

                A los pocos minutos pasó el medico de guardia, miró la ficha de la cama de la niña y le dijo a su ayudante.

 

                -Esta es la niña que tiene que ser operada mañana, le tenemos que amputar una pierna.

 

                La niña se convulsionó interiormente , e intento avisar a los médicos del error que iban a cometer, pero todos sus esfuerzos e intentos fueron en balde.

                Los médicos cogieron  la cama y la sacaron de la habitación, la empujaron por un largo y estrecho  pasillo blanco,  con o los a no se que medicina y lleno de enfermo a los lados. Unos lloraban, otros gritaban y algunos se agarraban a la cama , que pasaba, como en un intento de escape, para terminar su huida unos metros más allá, golpeándose con el suelo de donde una doctora, gorda y mal vestida , los cogía y los volvía a sentar en una silla, para repetir el viaje.

 

                Eva María se dio cuenta que aquello  no era un hospital normal, era un psiquiátrico. ¡ La habían encerrado en un manicomio!

 

                La cama entró en un quirófano. Presidido, en el centro, por una gran lámpara de ojos grandes . Parecía una de esas moscas que miras en el laboratorio de ciencias del colegio, a través de una lupa antes de empezar la disección.

 

                -Dejémosla aquí.- Dijo unos de los doctores.

               

                -Sí, puede quedarse hasta mañana, total no se dará cuenta-

 

                Dicho esto la dejaron allí y apagaron la luz.

 

                Ella intento gritar, moverse, hacer algo, pero todo era inútil. Por más que lo intentaba estaba como pegaba a  ningún sitio; era una situación horrible y agobiante.

 

                Se encendió de nuevo la luz y algunas personas se acercaron a ella por atrás. Una de ellas le acarició la rubia cabellera.

 

                -Es una pena , que no haya sobrevivido, una niña tan joven-dijo la de las caricias.

 

                -Sí que lo es, pero en este tipo de operaciones el paciente corre muchos riesgos, total si no la hubiesen operado habría muerto en menos de dos días, era la única posibilidad que teníamos y aún así a veces pasan cosas inevitables- Contestó otra

 

                -Tendremos que avisar a sus padres-Dijo una tercera voz  más femenina y con aires de preocupación.

 

                - A su padre, sólo a su padre. No os acordáis que ésta es la paciente que enloqueció porque contaba una historia de demonios, y que al final se demostró que fue ella misma quien mató a su madre, su hermano y su perro, hace ya 25 años.-Le replicaron las dos voces a coro.

 

                Eva María quedó destrozada, al oír la voces.

 

                -¿Pero que dicen, yo no estoy muerta?¿Que...que...que yo mate a mi familia, hace 25 años?¿Están todos locos?   ¡Socorro que alguien me ayude!.

 

            Pero su grito de auxilio fue cubierto por una sábana blanca.

 

                -¡Socorro!¡Socorro!.

           

3.La Petición de mano.

 

                En medio de una desesperación inhumana, Eva María vio una sombra a través de la sábana blanca y  translúcida que la cubría.

 

                -Eva María soy Kasmith, si quieres que este calvario termine , debes jurarme que harás algo por mi.- Dijo una voz de ultra tumba

 

                -¿Quien eres, que quieres de mi?.Dijo Eva María.

 

                -¡Escúchame bien !. Tu eres la elegida....

 

                -Elegida ¿ Para qué?

 

                -Una vez cada mil años nace una persona en el mundo superior, de donde eres tú, que tiene el poder del sol, y esté poder lo va descubriendo a lo largo de los años, pero si no se ejercita se pierde.

                Y si una persona del Averno, o mundo de las tinieblas, en ese caso yo, el menda,  se casa con la persona que tenga el poder del sol. Se unirían los dos mundos y los muertos volverán a la vida , la oscuridad lo cubrirá todo y esa pareja será la dueña  y señora de ambos  mundos.

 

                Esa pareja podemos ser nosotros.

 

                -¿Que yo tengo poderes?-dijo ella-¡Te equivocas de persona!

 

                -¡No me equivoco!.- gritó él con tono impasible.

 

                Kasmith sacó una pierna de la niña fuera de la cama. le arremangó el camisón y le dijo:

 

                -Este lunar en forma de sol que tienes en el tobillo te delata, sólo lo tienen los elegidos. Y en cuanto a los poderes, los tienes y yo te enseñaré a usarlos, ¡seremos poderosos!

 

                -No puedo casarme contigo, sólo tengo 6 años.-Replicó.

 

                -Puedo esperar, llevo 700 años esperándote, no me importan unos pocos más-

 

                -¿Y mi familia?-Pidió ella dubitativa.

 

                -Volverán todos a casa sanos y salvos , tu nunca habrás nacido , así que no te echaran de menos.. .je,je,je . -Respondió la bestia.

                - Así que ya sabes, o te casas conmigo o este sufrimiento tuyo puede ser indescriptible y tu familia habrá muerto para siempre.

 

                Eva María, que seguía con la cara cubierta, cerró los ojos, apretó los dientes y estuvo en silencio largo rato, para terminar rompiéndolo con un débil si.

 

                Acto seguido una nube de humo se apoderó de la habitación, Eva María no podía casi ni respirar, se retiró la sábana y vio ante si la silueta deforme de Kasmith.

 

                -Vamos a empezar el viaje hacia el Averno , prepárate. Allí viviremos y te cuidaré hasta que cumplas la mayoría de edad, podamos casarnos y yo  sea...bueno seamos  nosotros los dueños de los dos mundos.

 

            4.La boda.

 

 

                Faltaba un día para que Eva María cumpliera la mayoría de edad, ya no era una niña. Tenia el pelo rubio y rizado hasta las nalgas, redondas y bien formadas. Y su pecho plano, se había convertido en dos montañas carnosas, coronadas por un pezón oscuro,  erizado y dulce.

                Sus facciones infantiles, eran diferentes, bellas pero duras, debido al ambiente en que había crecido. Ya que entre muertos, horror y fantasmas, pocas cosas bellas pueden subsistir.

 

                Había pasado muchos años en ese lugar tenebroso como sacado de un cuento de caballeros y mesas redondas. Con la diferencia que lo más parecido a un caballero que había visto por los alrededores, era un...un... bueno a decir verdad no había nada similar ni remotamente parecido a un caballero.

 

                Todos los habitantes de esas tierras eran seres mal formados, etéreos, sombras. Era imposible hacer diferencias entre varones y hembras, todos eran iguales de monstruosos.

 

                Había intentado relacionarse, alguna vez, con alguna de aquellas personas, las más normales. Pero todos los intentos habían sido fallidos.

 

                Así que lo único que había hecho por ese mundo era pasear por las laderas, despobladas, con apenas  árboles apunto de desfallecer, de los que colgaban  mutilados cuerpos, Dios sabe hacía cuanto tiempo ya ;  que rodeaban el castillo.

A lo lejos, más allá de las laderas  sólo de divisaba un enorme desierto, del que salían sonidos horribles y ensordecedores.

 

                Esos paseos le servían a nuestra protagonista, para almacenar odio hacia la bestia que la tenia cautiva. Sólo esperaba poder ejecutar su venganza.

 

                En el castillo de Kasmith,  un castillo de piedra negra y altas torres coronadas con veletas en forma de búhos, y con paredes plagadas de amenazadoras gárgolas.

                Los muertos descarnados, preparaban el altar, para la ceremonia nupcial, y el propio Kasmith supervisaba los preparativos, visiblemente nervioso.

 

                -Bueno días mi amor-Dijo la bestia a Eva María.           -¿Nerviosa para la boda?.

 

                -¡ Me puedo casar contigo maldito cabrón, pero nunca te amaré, me obligaste a venir aquí , contra mi voluntad!¡Con tus sucias artimañas!-dijo ella a grito pelado-¡Además eres horrible, nauseabundo y vomitivo, das asco!.

 

                -Como me gusta que me piropees de buena mañana, amor- Dijo Kasmith con tono de recochineo - Ya verás como después de la boda cambias de opinión.

 

                Y acercándose a ella, la cogió por los hombros, la levantó del suelo más de un palmo, y la besó metiéndole su bífida lengua hasta el estómago, casi revolviéndole las entrañas, entre salivazos espesos que caían de la boca de la bestia.  A la vez que su miembro descomunal y erecto le agujereaba el estómago .

 

                -¡Te odio a muerte, Kasmith ¡Te odio! - Dijo ella arrodillada en el  suelo entre sollozos de repugnacia-¡Algún día te mataré,hijo de puta!¡Lo juro por Dios!

 

                -Tu Dios no te puede ayudar aquí. Llora si te sientes mejor-dijo alejándose de esa estancia.

                -Llora, ser débil.

 

                Durante los años de estancia en el Averno Eva María había aprendido a utilizar ciertos poderes, pero le eran insuficientes para poder defenderse, ya que el cénit de su poder lo encontraría el día de la boda. Y sólo esperaba ese día para poder vengarse de su captor y regresar a la tierra con los suyos.

 

                A la mañana siguiente Eva María se despertó, sobrecogida   por el sonido que hacían unas estridentes campanas anunciando el gran día.

 

                Kasmith entró en la  habitación.

 

                -Amada mía , ponte este vestido, regalo del mismísimo Lucifer, lo utilizó él el día de su boda. Y arréglate que la boda tiene que ser antes del medio día, sinó deberemos esperar otros mil años más.

 

                Eva María se vistió con un enorme vestido blanco, y salió al patio del castillo. Allí estaban, como invitados de Kasmith , las atrocidades más repulsivas que se pueden imaginar: Desmembrados, Decapitados, Zombies, Trolls, Fantasmas, Brujas, Enanos, Gigantes, Hombres lobo y un sinfín de seres que son imposibles de describir.

 

                Durante todo el tiempo que hacia vivido en el Averno, había visto muchos seres extraños y deformes, pero nunca tantos como ese día.

 

                Cada paso que daba hacia el altar, era afrontarse a un nuevo miedo. Al fondo del pasillo estaba él. Vestido con una armadura medieval, era como una pesadilla en una lata de sardinas. Ella no pudo nada más que esbozar una sonrisa, la primera hacia muchos años. No se bien si por ver a Kasmith con esa facha, o porque esperaba tener la plenitud de poderes para vengarse i huir.

 

                El capellán, un cíclope enorme, ofició la ceremonia.

 

                -Tú , Kasmith quieres a Eva María como esposa, para crear mal por donde paséis y ser crueles para el resto de vuestras vidas.

 

                -Sí, acepto.

 

                -Tú, Eva María quieres a Kasmith como marido, para ser su esclava sumisa y honorarlo hasta el final de vuestros días.

 

                Eva María dudó.

 

                -¡Contesta!-gritó el novio apretándole el brazo.

 

                -Sí, aceptó.

 

                -¡Por fin! Soy el dueño y señor de todos los mundos.

 

                -Un momento dijo el capellán, para hacer efectiva la ceremonia y conseguir todos los poderes deberéis firmar en el Necronomicón, el libro de los muertos, el libro donde reside toda la fuerza del mal, sólo después recibiréis los poderes del sol y del infierno.-

 

                -¡Firmaré primero, dadme el libro!- Gritó Kasmith.

 

                -¡No primero debe firmar la novia!- Dijo el capellán quitando el libro a Kasmith y dándoselo a Eva María.

 

                -Eva María cogió la pluma de dragón, la mojó en un recipiente lleno de petróleo, y firmó el libro. Acto seguido un rayo abrió el cielo y le dio de lleno a la chica.

 

                -¡Ahora me toca a mi!-Dijo Kasmith.

 

                -¡No ! Ahora yo tengo el poder del sol  y ni tu ,ni tus muertos invadiréis mi mundo, cojo el Necronomicón y lo destruiré.

 

                -¡No puedes hacerme esto!¡Llevo toda la eternidad esperando este día!¡Te mataré!.

 

                -¡Tu no volverás a matar a nadie!-Dijo ella- ¡Ni tu ni tus subditos!¡Invoco el poder del Sol, para destruir este lugar y dar su merecido a toda esta escoria, que no es digna de ningún sitio-

 

                Un fuerte viento se apoderó del lugar, el suelo se abrió y empezó a engullir a esos seres, que iban cayendo , gritando, en un último esfuerzo de supervivencia.

                En pocos segundos no quedó nadie, quedó ella sola sobre el altar.

 

                -¡Por fin! ¡Lo conseguí!-¡Invoco el poder del Sol para volver a casa con los mios!.-Dijo Eva María con tono de felicidad.

 

                Pero antes de terminar las palabras, Kasmith que se había escondido, la golpeó por atrás, y ella rodó por el suelo del patio.

                Le cogió el libro.

 

            -¡Maldita zorra!¡Firmaré el libro!¡Y te mataré!.

 

                Kasmith firmó el libro, pero no pasó nada.

 

            -¿Pero que pasa?¿Y mi poder?.

 

                -Maldito, fíjate donde has firmado, falta un trozo de página, mi firma, he arrancado el papel.

 

                -¡No puede ser!¡Volverás a firmar el libro!.-Replico él.

 

                -Demasiado tarde, ya pasan 2 minutos de medio día, y yo tengo el poder del sol y tu no tienes nada, ni vida.¡Muere!.

 

                Y dicho esto Eva María agitó los brazos y una bola de fuego salió de sus palmas, y atravesó el cuerpo de Kasmith.

 

                Gritó, al verse agujereado, empezó a sangrar por la boca y murió.

 

            Eva María cogió el libro los hizo mil pedazos y pronunció las palabras para terminar de destruir ese mundo y volver casa.

 

 

            5-El nacimiento de Eva María.

 

                En un pueblo del condado de Shadaloo, llamado San Lucas vivía una familia llamada Mc Fúster.

 

                Estaban en el hospital, ya que Marta la madre esperaba a su segundo hijo. Estaban en el quirófano y José, el padre aguantaba la mano a su mujer.

 

                -Ya sale, ya sale- dijo una doctora.

 

            -Es una niña, mi amor- dijo José.

               

                -!Que bien la llamaremos Eva María¡-Dijo Marta.

 

                -¡Oh, fíjate lleva una marca en el tobillo, parece un sol!-Dijo José.

 

            -¡No es nada, no se preocupen, no tiene importancia!- Dijo la doctora- ¡Aveces a los niños les salen marcas de nacimiento, que no tendrán ninguna influencia en su vida- Terminó risueña.

  Este cuento se a terminado de escribir en Sóller el día nueve de octubre de mil novecientos noventa y siete a las once y quince minutos de la noche.

 

 

                Juan Antonio Fernández Vila.

 


HISTORIA INCA(RELAT CURT)

Los Mayas, los aztecas y los Incas levantaron monumentos que rivalizaron con las grandes construcciones de Grecia, Egipto  y Roma. De hecho ellos también construyeron pirámides, como las del Sol y la Luna , en la ciudad azteca de Teotihuacán.

 

            Estas pirámides contenían grandes tesoros , que dejaban en ellas los aztecas para sus Reyes Mayas muertos.

 

         En las profundidades de las criptas de estas dos pirámides escalonadas, las del Sol y la Luna;  existía un sarcófago de oro macizos y diamantes , donde yacía Pacal el último rey Maya.

      Muchos eran los ladrones e investigadores que habían intentado conseguir el preciado tesoro de Pacal, pero de todos los que se habían adentrado en las pirámides, nadie había salido con vida. Nadie excepto el profesor Matí, que aunque murió a la salida de la pirámide, víctima de una extraña enfermedad que le hacia supurar sangre por todos los poros de su piel y que había contraído en el interior de la pirámide; pudo entregar su manuscrito a uno de los porteadores que esperaban fuera de las pirámides, y le indico a éste que lo entregara a un amigo suyo el profesor Marcos White , de la Universidad de Palma de Mallorca , en España.

 

            Y así lo hizo, a los tres meses el porteador indio se presentó en Mallorca.

 

 

 

 

         Marcos White, un joven doctor del departamento de geografía y espeleología de la UIB, se encontraba sentado frente a su ordenador intentando poner en orden todos los datos que había recogido sobre unas excavaciones que estaba realizando en Pollensa, al noroeste de la Isla.

            En su mano tenia un café , ya frío,al que tanto  en tanto , le ida pegado sonoros sorbos; cuando de pronto sonó el timbre de la puerta.

 

            Abrió la puerta y allí encontró, bajo la lluvia: al chico mulato , alto, fornido y de pelo negro rizado ,con taparrabos y con un libro en la mano.

 

            -No, no compro nada- Dijo Marcos haciendo mención de cerrar la puerta.

 

            -No vendo nada, me llamo Aslec , soy mexicano, de la ciudad de Teotiuacán y vengo a entregarle algo  de parte del profesor Matí. Creo que se conocian-Dijo el chico .

 

            -Mati!- Exclamo - ¿Que sabes de él ?¿Dónde está? ¡Lleva más de medio año desaparecido!. Lo último que supe es que buscaba un tesoro en México.

 

            -Lo siento mucho ,Matí murió hace tres meses-dijo Aslec sacudiéndose el agua de la cabeza.

 

            -¿Que?¡No puede ser!¿Matí muerto?.

 

            Marcos se quedo sin habla y Aslec aprovechó la incertidumbre de White para entrar.

            Marcos cerró la puerta y se dirigió a la cocina a prepararse un vaso de coñac, mientas el indio se sentaba en un sofá de la sala , mirándole fijamente.

 

            -¿Quieres uno?-Le pidió el doctor.

 

            -No gracias, no bebo-Dijo Aslec- ¿Conocía usted mucho al profesor?.

 

            -Sí, éramos grandes compañeros y además fue mi profesor durante cinco quince años de estudio. Le quería mucho-Marcos se apolló en una de las paredes de la cocina-...no puede ser, es increible- y dicho esto Marcos se tomo el coñac de un solo trago.

 

            -¿Cuéntame que le pasó?.

 

            -Pues mire, su amigo llegó a México hace un año aproximadamente y allí contrato porteadores y guías para una expedición a las pirámides del Sol y la Luna...- explicó Aslec.

 

            -Sí, he oído hablar de ellas...

 

            -Pues si ha oído hablar de ellas sabrá que según una vieja leyenda, las pirámides están custodiadas por los espíritus de los trabajadores que las construyeron , para proteger el tesoro que contienen

 

            -Pero eso son leyendas, paparruchas y sandeces ,cuentos de vieja- Replicó Marcos.

 

            -Si, Matí así lo creyó y un buen día, cuando llevábamos tres meses en un campamento fuera de las pirámides, estudiándolas; decidió entrar con unos cuantos porteadores...¡desdichados!...en tres días no supimos nada de ellos, hasta que al cuarto atardecer  salió Matí , casi arrastrándose y convulsionándose, preso de un terrible dolor en el abdomen, envuelto en sangre... No pudimos hacer nada por el, murió a las pocas horas.

 

            -¿Y no os dijo que le había pasado?-Preguntó Marcos absorto.

 

            -No decía nada coherente, alucinaba y veía visiones...aun así nos dio este manuscrito y nos explico como llegar hasta usted para entregárselo, dijo que usted sabría que hacer. Fue lo único que pudo decir y que nosotros lo entendiéramos.

 

            Marcos cogió el diario, era de piel oscura y muy sucio, se sentó en su escritorio, abrió el flexo y se puso sus gafas de lectura.

 

            -¡Voy a leerlo de seguida!-Dijo Marcos- Ah! y  si tu  quieres puedes comer algo o asearte y si te apetece puedes ir a mi habitación y dormir todo lo que quieras. Habrás hecho un viaje muy largo.

 

            -Gracias señor-Dijo haciendo un acto de reverencia .

 

            -¡No me llames señor, Marcos y punto!-

 

            -Garcias señor Marcos y Punto- Dijo Aslec dirigiéndose a la cocina.

 

            Marcos hizo una pequeña mueca con la boca y acto seguido se fundió en la lectura del manuscrito.

 

            A la mañana siguiente Aslec se levantó de la cama, se puso una camiseta del doctor y su especie de taparrabos y salió al comedor. Allí  estaba Marcos dormido sobre el diario.

 

            -Señor, despierte...

 

            -Uf! Me he dormido leyendo.-dijo Marcos sacudiéndose su larga melena

 

            -¿Que dice el diario?-Pidió Aslec, llenando un vaso de leche.

 

            -Es el diario personal de Matí, en él relata sus descubrimientos acerca de las pirámides, también relata cuando entraron dentro, pero después de encontrar el tesoro dejó de escribir.

 

            -¿Tesoro?¿Lo encontró?

 

            -Si , parece ser que lo encontró.

 

            -Y...¿dice donde está?-dijo Aslec, frotándose  las manos una contra otra y relamiéndose los labios.

 

            -Si, hizo un mapa del interior de la pirámide, está todo relatado aquí.

 

            -¿Entonces....?

 

            -Si iremos allí, si me quieres acompañar, pero no por el tesoro, sino para saber que le ocurrió allí-Dijo Marcos con tono áspero.

 

            -Vale,vale...¿Cuando partimos?

 

            -Mañana, antes tengo que preparar el equipaje.

 

 

            Al día siguiente, el vuelo partió rumbo a México D.F., volaban con PAN-AIR AMERICAN en un vuelo de 8 horas aproximadamente, a Marcos nunca le había hecho gracia eso de volar, pero la situación requería el esfuerzo.

 

            Marcos se acomodó en el asiento y se colocó los auriculares para escuchar la radio y distraerse.

 

            Aslec había solicitado a la azafata un zumo y galletas y desayunaba leyendo el periódico.

 

            De pronto la emisora que tenia sintonizada Marcos dejó de emitir y en su lugar sólo había quedado un zumbido estridente. Marcos golpeó los cascos, pero no arregló nada.

 

            Llevaba minuto intentando sintonizar algo, cuando una voz se escucho por los auriculares.

 

            -Marcos, presta atención!...-Dijo la voz en eco.

 

            Marcos se volvió hacia Aslec.

 

            -¿Que has dicho?-Le pidió a su compañero.

 

            -¿Yo?...Nada-Le respondió extañado.

 

            Marcos volvió a oír la voz por los auriculares.

 

            -Debes ir con cuidado, las pirámides están malditas, el sacerdote del infierno habita en ellas, debes matarlo y devolverlo a donde pertenece....sólo así los buenos espíritus que las protegían podrán volver y descansarán en paz.

 

            Marcos se quitó de un tirón los cascos y se levanto sobresaltado, sacudiendo las manos como si se hubiese quemado.

 

            -¿Que pasa señor?-Pidió Aslec mirándole de arriba a abajo-¿No se encuentra bien?.

 

            -No...Yo...Me he mareado un poco, eso es todo.

 

            -¡Jo! pues menudos mareos, vaya susto que me ha dado.

 

            -Si...bueno...ya estoy bien.

 

            Marcos se volvió a sentar y se puso de nuevo los auriculares, sonó la música de siempre y se durmió.

 

            Aslec seguía enfrascado en la lectura cuando se oyó una voz por los altavoces de la nave.

 

            -Atención señores pasajeros, les habla el comandante Navas, vamos a pasar por una zona de baches aéreos les rogamos que se ajusten los cinturones de seguridad y se abstengan de fumar. Gracias.

 

            Aslec miró a su compañero de viaje y como vio que llevaba el cinturón puesto no lo despertó.

 

            El avión empezó a vibrar, cada vez eran más notables las vibraciones, hasta que empezó a zarandearse violentamente como si alguien azotara al avión.

 

            Marcos se despertó, justo antes de que se abriera el guarda maletas superior y calleran todos sus equipajes.

 

            -¡Dios!, ¿que pasa aquí?¿Se cae el mundo?

 

            -No se preocupe señor,ha dicho el señor capitán que llegábamos a una zona de baches, pero como usted dormía...

 

            Aslec no pudo terminar la frase, el avión dio una vuelta de ciento ochenta grados sobre si mismo y quedó boca abajo.

 

            Se oyó un gran estruendo ,miles de cristales saltaron sobre los pasajeros, las maletas caían y se abrían, algunos pasajeros que no llevaban el cinturón se estrellaron contra el techo de la nave.

 

            Durante unos segundos todo fue caótico , Aslec intentaba aferrarase a su silla ,para no salir despedido. Marcos se cubría la cabeza con las manos.

 

            De pronto el ensordecedor ruido cesó y las luces de la nave se apagaron.

            Quedaron todos a oscuras, solo se oía el grito y los llantos del pasaje y un fuerte olor a vegetación inundo todo el avión.

 

            Se encendieron las débiles luces de emergencia y por una puerta  apareció, ensangrentado y magullado , el capitán del avión.

 

            -¿Se encuentran bien señores?,hemos sufrido un accidente, por favor conserven la calma e intenten ayudar a los heridos, debemos sacarlos del avión, esto puede arder de un momento a otro.

 

            -¿Donde hemos aterrizado, si se le puede llamar a esta aterrizaje?-Dijo un señor alto y vestido con un traje caro- Yo tengo una reunión de negocios muy urgente, y si pierdo todo el dinero de la transacción les denunciaré a usted y su compañía.

 

            -!Señor, Waldorf, callese! - Le grito el capitán.

 

            -Por lo visto me ha reconocido...eh!.

 

            -Si, y el hecho de que usted sea el mayor accionista del banco nacional de Estados unidos, no le da ningún privilegio, para dar ordenes en esta situación!. Así que arremánguese su chaqueta de 800 pavos y ayude como todos los demás...¡Y rápido!.

 

            Waldorf, se calló y se avergonzó de ver como a un hombre de negocios de su talla le había dominado el miedo, así que pensó que si ayudaba a esa pobre gente inferior, podría ser el hombre del año de la revista People.

 

            Y así como pudo empezó a sacar gente del avión.

 

            Aslec ayudó a Marcos a salir del avión, caminando entre decenas de personas mutiladas o muertas.

 

            Aslec salió del avión , dejó a Marcos semi inconsciente en el suelo, y volvió dentro.

 

            -He amigo despierte-Dijo Waldorf, sacudiendo la cara de Marcos.

 

            -Uf! ¿que ha pasado?-

 

            -Soy Waldorf Big, y por favor dígale a la prensa que yo le he salvado.

 

            -¿Salvado de que?- dijo marcos tocándose la cabeza, empañada de sangre-

 

            -Amigo, no se acuerda, nos la hemos pegado con el avión-

 

            Marcos levantó la vista y vio como el avión estaba entre dos grandes árboles, envuelto en humo, solo oía gente llorar. El espectáculo era dantesco.

 

            -!Dios mío¡- dijo Marcos.

 

            -Amigo , no creo que Dios tenga algo que ver con esto- Le contestó Waldorf, con risa sicótica.

 

            Las labores de rescate se prolongaron toda la mañana, cerca del avión montaron un campamento provisional, y allí y como pudieron curaron a los heridos. Y las muertos les dieron santa sepultura.

 

            A media tarde, todo se tranquilizó un poco.El capitán convoco una reunión urgente.

            -Ya sobrevoláamos México, y hemos aterrizado en la selva de Teotiuacán. Pero no se preocupen, antes del accidente pudimos avisar a los equipos de rescate y en unas horas vendrán a buscarnos en helicóptero.O eso espero.

 

            -¡Teotiuacán!-dijo Aslec sorprendio- Es la zona de las pirámides que buscábamos ,Señor Marcos.

 

            -¡Si!, menuda coincidencia-dijo Marcos.

 

            -¡Igual no ha sido una coincidencia, señor!- dijo Aslec -Conozco la zona, señor, las pirámides no están lejos y de camino a ellas hay un pueblo donde nos podemos abastecer de víveres para el viaje.

 

            Los supervivientes escucharon la conversación de nuestros amigos y no entendienron nada.

 

            -Un momento- dijo Waldorf- si vosotros dos os vais yo voy con vosotros, debo llegar a méxico cuanto antes, y si de camino hay un pueblo, mandaré un fax para que me vengan a buscar.

 

            -No beberia irse nadie- dijo el capitán- esta selva es muy peligrosa.

 

            -No se preocupe- dijo Marcos- Yo asumo toda la responsabilidad.

 

            -Como vosotros querais, pero luego no digais que no estabais avisados-

 

            Aslec y Marcos recogieron de entre el fuselaje del avión, los restos de  su equipaje , ya que contenian material necesario para la aventura.

 

            Waldorf hizo lo mismo, cogió su ordenador portátil, su moden, su movil sin bateriar, su neceser, su carpeta de piel con documentos, su talonario de cheques y una mini mochila de supervivencia que regalaban las navidades pasadas con el libro como sobrevivir en la jungla de Wall Street.

 

            Y empezaron los tres a andar.

 

            Mientrasse alejaban del lugar del accidente , una sombra oculta entre el humo de los restos del avion , les observaba.

 

 

            -¡Veo que este aviso no ha servido de nada!, como siempre alardean de seres prepotentes, ahora sus miserables vidas sabrán que pasa cuando quieren desobedecer  al sacerdote del infierno.- Dijo la sombra para si misma- Preparaos para sufrir, deseareis no haber nacido.-

 

            Marcos se giró, como si hubiera escuchado algo, no llegó a ver a la sombra y siguió caminando.

 

            Caminaban los tres através de la espesura de la selva. Marcos con su gran  cuchillo iba abriendo paso a la pequeña expedición, Aslec cubria la retaguardia marcándo el camino que seguian  pintando, con un espray especial, los troncos de los árboles. Mientras Waldorf, acarreaba su gran maleta repleta de aparatos modernos , propios de cualquier oficina, pero desapropiados para perderse en una jungla.

 

            -¿Aslec, falta mucho?-pidió Marcos.

 

            -¡Si! ¿Cuánto falta?,porque estos echando aperder mis zapatos de 800 dólares-replico Waldorf.

 

            -¡800 dólares!¡Por unos zapatos!-Contestó Aslec-¿Tienen un televisor incluido, o algo parecido?Por que por ese precio aquí, en México, te compras la fábrica de zapatos entera.

            -Y no se cuanto falta, así que no me lo pidais cada dos pasos. Sólo se que debemos ir en es dirección, hacia esa montaña que vemos a lo lejos, la de las dos puntas.

 

            -¿Que?¿Hasta allá lejos?-Pidió Waldorf-¿Estas loco?¡No llegaremos nunca!

 

            -No repliques ,amigo,si no te fias, enchufa alguno de tus aparatitos y que nos diga  otro camino más corto.-Dijo Aslec, señalando la bolsa de cuero negra del Alemán.

 

            -Grrrrr!!-Gruño cabizbazo Waldorf.

 

            -¡Así que calla y camina, pijo!¡ Que eres más pesado , que las memórias de Dumbo!-Dijo Aslec poniedo punto y final a la discusión.

 

            -Este pesado, lo podriamos dejar por aquí. ¿Eh Marcos?-Dijo Aslec en tono bromista-¿No dices nada Marcos?¿Marcos...?¿Marcos....?¡Marcos,donde estas!.

 

            Pero Marcos no estaba allí, se habia esfumado,como si hubiera desaparecido por arte de magia.

 

            -Waldorf ¿has visto a Marcos?

 

            Waldorf tampoco contestó

 

            Aslec empezó a buscarlos desesperadamente, pero después de tres horas de árdua búsqueda calló rendido bajo la sombra  de un gran árbol, deseperado, hambriento y cansado, perdió el conocimiento.

 

            A las tres horas, poco más o menos, Aslec volvió en si.

 

            Pero su sorpresa fue tal al no encontranse a los pies de ese árbol, sino en el interior de una gruta: fria, siniestra y alumbrada por danzantes antorchas.

           

            Sus piernas no le levantaron del lecho por más que lo intento, quizas por el cansancio aún no desaparecido de su cuerpo o por los cientos de lianas que le atrapaban.

 

            Pronto olló unas voces, débiles, que llegaban de algún lugar de la gruta, estiró el cuello y su boca se abrió de par en par al ver ante si unos diminutos seres, del tamaño de una nuez y armados hasta los dientes.

 

            Uno de ellos subió por su barriga y se colocó frente a la barbilla de Aslec, que no daba crédito a lo que sus ojos veian.

 

            El hombrecillo, levanto una especie de cetro ,pronunció unas palabras en una lengua desconocida por nuestro amigo y le clavó el cetro en un hombro.

 

            -Ay!-grito Aslec, notando el débil, pero agudo pinchazo

 

            -¿De que vas,pitufo?-Dijo Aslec intendando sacudirse de encimma aquella especie de mosquito con taparrabos.

 

            -¡ No te muevas, gigante!¡Eres nuestro prisionero!-

 

            -¿Yo gigante?-Dijo aslec-¿Te has mirado al espejo esta mañana, especie de piojo malhumorado?-Concluyó en tono sarcástico.

 

            -No entiendo lo que dices  gigante, pero hoy mismo vas ha ser el plato fuerte del menú. Je!Je!

 

            -¿Que voy a ser...qué?¡ Dios mio sois caníbales!

 

            -¿Nosotros caníbales?-Dijo el pequeño pigmeo-¡ Oh, no! No nosotros somos vegetarianos, nuestra religión no nos permite comer carne de ningún amimal. Y eso te incluye a ti.

 

            -¿Entonces...?-

 

            -Serás la cena del Gran Taris-Lan.-

 

            - ¡Un, momento!- Yo no voy a ser la cena de nadie, y menos de alguien con un nombre tan...modosito.

 

            - No entiendo como te quedan ganas de cháchara, estando en esta situación. Bueno no prologemos más tiempo el acto.

 

            El señor pequeñito, se miró  a los cientos de nomos iguales que el y que rodeaban a Aslec y les dijo:

 

            - Proceded con la ceremonia.

 

            Aslec estaba mirando a los pequeños que habia a su alrrededor y seguia sin entender lo que le sucedia.

 

            Era una situación tan atípica que no sabía como reaccionar y se limitó a esperar un buen momento para huir por  patas.

 

 

            Entre tanto en la selva Waldorf y marcos llevaban una hora buscando a Aslec.

 

            -¡ Diantre de chico! ¡ Donde diablos estará!- Dijo Marcos.

 

            -Mire, ya empiezo a estar cansado, no le busco más- Dijo waldorf sentándose sobre una roca.

 

            -Mira, debemos encontarle, sólo el saber el camino para salir de esta selva, sin él estamos perdi....Uh! Uh!- Marcos no pudo concluir la frase.

 

            -Uh¡ Uh¡ ¿Que?- Dijo Waldorf-¿ Porque has puesto esa cara?

 

            -Donde estás sentado?... esa roca?...

 

            -Si estoy sentado en una roca ,¿Y que?- No es muy comoda pero...Dios miro.

 

            La roca no resulto tal, sino la cabeza de un brontosaurio que se elevó 20 metros, entre barmidos y los gritos de Waldorf sentado el la cima.

 

            -Socorro!. Marcos ayúdame!

 

            Marcos elevo la cabeza, para mirar al enorme animal. Era gris, escamoso, con un cuello del tamaño de un autobús y una altura de un edificio de 5 pisos.

 

            Su cola parecia el contrapeso de un gran balancín, ondulaba sacudiendo todos los árboles que habia a su alrrededor.

 

            El animal no se percató de la existencia de nuestros amigos, y volvió a bajar la cabeza para comer, lanzándo al aleman a a una charca pestilente a unos doscientos metros del lugar.

 

            Marcos fue a ayudar a Waldorf, y le asió por un brazo sacandolo fuera del fango.

 

            Waldorf , estaba mojado y embarrado, las piernas bailaban  un break-dance alocado y su boca permanecia abierta y anonadada, mientras los dos observaban como se alejaba el inmenso animal, arrasándolo todo a su paso.

 

            -¿Que a pasado?-pregunto Waldorf.

 

            -Eso era un...dinosaurio!

 

            --Pero eso es imposible- dijo Waldorf, sacudiédose el barro de encima, sencillamente imposible.

 

            -Compañero, tu has volado, y no precisamente con avión.

           

            -Tienes razón, pero aún así sigo sin entenderlo.

 

            -¿ Que pasa aqui?-Gritaron los dos apoyados el uno contra el otro.-¡ Aslec!

¡¿ dónde estas?¡.

 

            Aslec estaba siendo transportado por las gentecillas a una llanura, donde le dejaron atado a un poste.

 

            A su alrreder sólo habia hierbas; una gran llanura de hierba, rodeada por altas montañas, nevadas.

 

            El sol golpeaba su cabeza, y el sudor le nublaba la vista.

 

            -¡Por favor!- Dijo llorando- ¡ que alguien me ayude!

 

            Pero alli no habia nadie, sole él y el sol. Pero aún éste le dejó solo y un manto negro cubrió a nuestro amigo.

 

             Se durmió,presa del cansansio y la desesperación.

 

            Aslec despierta!-dijo Marcos.

 

            Aslec se despertó sobresaltado y gritando como un loco, como si estuviera poseido por el mismísimo Satanás.

 

            Marcos lo asió como pudo.

 

            Eh!- Chico que te pasa ?.Estas enfermo?.

 

            Aslec se calmó, observó su alrrededor y vió como no estaba atado a ningún árbol. Estaba en casa de Marcos.

 

            Aslec se frotó los ojos y balbuceó algunas palabras sin sentido.

 

            Menudo despertar tienes amigo- dijo Marcos- ya he leido el diario del profesor y estoy decidido a ir a ver que le pasó.

 

            ¡No no vayas!- dijo Aslec de un grito.

 

            ¿Se puede saber que te pasa ahora?-Dijo Marcos.

 

            ¡No vayas está todo maldito!- dijo Aslec sacudiendo los brazos- No, vayas, no vayas.

 

            Y como si de un animal desesperado se tratase, Aslec corrió hacia un gran ventanal y saltó a la calle.

 

            Aslec no sobrevió.

 

            Marcos fue condenado por homicidio involuntario, aunque el siempre defendió su inocenca.

 

            Bueno esta historia es un poco rara, ni yo mismo se  lo que ha ocurrido, si algo de esta historia ha sido cierto o solo una pesadilla... decidid.

 

            Por cierto dicen las leyendas que se ve una persona toda embarrada y gritando en alemán vagando cerca de Teotiuacan, coincidencias.


La Capsa misteriosa.(relat curt)

 

             Havia acabat de sopar i em disposava a mirar el noticiari de les nou, quan de sobte trucaren a la porta. em vaig aixecar de la meva cómoda butaca de pell i vaig obrir la porta.

            Tot era fosc i negre, com ha de ser si vius en una casa a les afores de qualsevol ciutat i a sobre si faltendeu dies per nadal. Bé, com he dit era tot fosc...crec que qualque dia hauria de arreglar el vell fanal de l’entrada, però sempre estic massa enfeinat.

 

            Allà al replà no hi havia ningú, vaig torça el cap a dreta i esquerra, peró no hi havia ningú. Quan començava a pensar que havia estat qualque mena de curtcircuit, vaig veura una bubota a unes passes de la porta, però no veia massa clar que era,tot era fosc...bé crec que ja ho sabeu.

 

            Vaig fer dues passes cap a la bubota i amb la llum del encenidor vaig intentar il.luminar-la. ( No penseu que fum, però com que necessitava qualque cosa per il.luminar, l’autor em deu haver possat un encenidor a la butxaca).

 

            Aquella bubota em va parèixer una capsa, i sense pensar-ho dues vegades la vaig aglapir pels costats, ja que era mol grossa,  la vaig entrar al rebedor i vaig tencar la porta.

 

            La capsa era prou grossa, al voltans de 150 cm d’alçada per dos pams d’ample.Vaig mirar si duia qualque indicació, pero no hi havia res, ni noms ni números.

 

            Quan la duia pel jardí em va soprendre que pesàs poc pel volum que tenia, així que la  vaig sacsajar per escoltar si havia res a dintre.

 

            Peró no vaig sentir res, donava la sensació que fos buida, però qui havia de posar una capsa de fusta, buida, al meu replà. Les capses són per ficar-hi coses, hi pot posar la roba d’hivern, i pot posar el llaunes de menjar, fins hi tot hi capses per posar-hi persones. Però aquella capsa pareixia que era fet per no posar-hi res... una capsa buida...be tampoc ho sabia cert.

 

            Podria esser que hi hagés qualque tipus de gas, els gasos a les capses, no les fan pesades, ni sonen quan les remenes.

 

            Peró no te cap sentit omplir una capsa de gas, perque quan l’obrisis el gas en qüestió sortiria i ja está, no podries fer res amb ell...a no ser que Deu meu....el gas podra esser tòxic. He lletgit que hi ha grups terroristes que utilitzen gassos en els seus atemptats...i si això ho fos.

 

            No ho crec jo no sóc cap polític influient ni cap rei ni cap príncep, tenc un cosí carter però crec que no conte.

 

            Be desestimada l’opció d’atemptat.

 

            Van començar les notícies, però vaig trobar més important la capsa i vaig apagar la televisió.

 

            La capsa em començava a produïr mal de cap, una capsa enmig de casa, pareixia que hi dugués tota la vida allà.

 

            Vaig mirar si duia qualque obertura, qualque pany o sembalnt per obrir-la. No, no hi havia res, encara que crec que vosaltres ja vos ho imaginaveu.

 

            Una capsa que no té cap obertura, es una capsa inútil; si no pots treure lo que hi ha dintre, no serveix de res, i el més fort si no pots treure el contingut com pots ficar-hi qualque cosa?

 

            Per ventura era una capsa màgica d’aquelles que surten a les películes que tenen portes secretes... i si resulta que en te una i obri una porta en el temps i em du amb el dinosauris o a qualque nau ultra-mega-maxi-sideral...no quin desgavell, no podria anar a fer feina i m’acomiadarien, i no podria pagar la casa que encara dec... bé per altre banda si sóc amb Sòcrates, Nerò o Napoleó, tampoc nesecitaria la casa, ni anar a fer feina.

 

            Així i tot crec que no estic preparat per fer un viatge en el temps.

 

            Vull saber que és aquesta capsa!.

 

            Començava a estar desesperat. També podria esser que fos un regal per mi, de qualcú que em vol felicitar...a veura : els pares, no ja em varen regalar una corbata; la tia Emma, no ja em va regalar un pot de colonia...els...la...en...bé ja no ha ningú possible.

 

            Si no es una capsa de regal, una capsa màgica o una capsa atemptat,  qué és ?.

 

            De sobte tocaren a la porta, uns homes varen entrar, em varen dir que s’havien equivocat d’adressa i que la capsa no era meva.

 

            L’agafaren i se l’endugueren, s’emportaren la capsa, la meva capsa, la capsa misteriosa.

 

            Bé crec que si faig via encare arribaré a temps de veure les noticies.

 

            Aixó ha estat com aquell dia que vaig trobat un llibre a la porta de casa...però aixó és una altre història.


LA BOMBETA  (RELAT CURT)
 

Feia fosca quan en Lluís s’aixecà, aquell vespre no havia pogut domir massa, no sabia perquè, però estava intranquil.

         Es posà les sabatilles i devallà l’escala cap a la cuina, de passada mirà el rellotge de l’entrada; marcava prop de les cinc del dematí. Pensà que era un poc prest per aixecar-se, però que si menjava qualque cosa podria agafar un altre cop el son.

 

         Entrà a la cuina i sense obrir el llum, tantetjà els mobles fins a la gelera, l’obrí i en tregué la botella de llet; mirà si hi havia res per picar.Però com que res el satisfaguè tornà a tancar la porta.

         La cuina il.luminada pel llum de la gelera, tornà a ésser fosca. En Lluís es quedà uns segons devant la porta de l’electrodomèstic, però ràpidament es deixà caure sobre una cadira amb la botella a la ma.

 

         Estava inquiet, es portà la botella a la boca, i en prenguè un glop. Tornà a la gelera, i el llum, aquest cop, quasi el cegà. En Lluís va tornar la botella al seu lloc.

        

         La cuina era ben plena d’ombres estranyes, ell mirà al seu voltant; no pareixia la mateixa cuina de cada dia amb aquell petit llum.En Lluís, impulsivament, s’atracà a la petita bombeta de la gelera, la mirà fixament i com si es tractàs d’acaronar un nin d’ué, la tocà suaument amb el dit. era una sensació nova, mai no s’hi havia fitxat en ella. Era sempre al mateix lloc, i mai s’ha n’havia adonat.

 

         En Lluís va fer un gran badall, i fregant-se els ulls, va pensar que el son li tornava; així que va tencar la porta de la gelera i sortí de la cuina.

 

         Quan era a mitja escala,de camí cap al dormitori, pensà amb la seva nova amiga, la bombeta de la gelera, va pensar a veure si era possible que quan es tancava la porta de la gelera, ella, encara fos oberta, il.luminant per ningú.

 

         Tornà d’un bot cap a la gelera i es quedà parat devant l’aparell; obrí la porta molt suaument, poc a poc, i vegè  bombeta oberta. Va tornar tancar de cop.

 

         Com ho podia fer per averiguar si la bombeta romania oberta amb la porta tancada?. I amb aquestes meditacions sentí un gall cantar.

 

 

 

         -Uep!- va dir ell-haviat serà de dia i no podré resoldre aquests problema, si es fa de dia, ja no hi haurà aquesta màgia de la llum encisadora.

 

         El sol començava a despertar-se i els primers rajos, golpejaven la petita finestra de la cuina.

 

         En Lluís tornà a obrir la gelera, però com l’altre pic, no pogué esbrinar res; així que va pensà que era millor ficar-se a dins per averiguar la sol.lució.

 

         Tragué de la gelera totes les coses, la llet, els iogurts, l’ensiam..., i després tots els prestatges.

 

         Es va ficar a dintre i posà un tros de diari entre la porta, per poder obrir des de dins.

 

         El sol cada cop era més viu, i el temps se li acursava.

 

         Tancà la porta, però el diari no la va deixar tancar bé i la bombeta era encare encesa, amb la porta sense poder tancar-se del tot.

 

         Cada cop feia mes claror, els primers cotxes ja es sentien. En Lluis es posà molt nerviós, volia trobar la resposta a tan incerta pregunta: La bombeta amb la porta tancada, era encesa o apagada?. Aixó el posava a cent. Ja quasi ere de dia, el temps per esbrinar-ho s’acabava.

 

         En Lluís no pogué més, i retirà el diari de la porta; tancà de cop la gelera...

 

         En Luís no sortí mai de l’aparell, axí que no se si la bombeta es va tancar amb la porta o no.Si qualcú ho vol esbrinar, pot ser tengui més sort que’n Lluís.

 

                                                                                              Fi.

 

         Nota de l’autor: aquest conte està realitzat per especialistes, no intenteu fer-ho a casa vostra, si no es baix la supervió d’un adult,l’autor no es responsabilitza del susto que li donareu a la vostre mare si us troba fent companyia a la bombeta de la gelera.


El tren.(relat curt)

 

            Era Sábado por la tarde en Sun Lake City, un  pueblo pequeño en el condado de Texas, rodeado de extensas llanuras solitarias y  escarpadas  montañas rocosas. El pueblo estaba situado en centro del valle ,alejado de las grandes urbes, el  único nexo de unión con ellas era un viejo y destartalado tren que cruzaba las montañas por un túnel o una tortuosa y estrecha carretera que transcurría por los viejos senderos que utilizaban los granjeros de antaño.

 

            Esto hacía que Sun Lake City fuese un pueblo tranquilo, donde sus apenas dos cientos  habitantes, vivían en una tranquilidad casi paradisiaca.

 

            Un pueblo pequeño, con apenas cuatro calles y una plaza,dedicada a no se que personaje importante. Con una modesta iglesia acabada en un campanario del que pendía una campana gris, que cada vez que sonaba aprecia estremecer a las rocas que protegían el pueblo.

 

            Sus habitantes vivían del turismo que acudía a Sun Lake City para escapar del bullicio de las ciudades y relajarse entre la inmensidad de aquellos parajes.

 

            No tenían hoteles ni restaurantes ni tiendas como las de las capitales, si no que los habitantes de Sun lake City , ofrecían sus camas y sillas a los viajeros que las solicitaban.

 

            La mayoría de habitantes eran ya mayores, ya que los más jóvenes emigraban a la Big Apple a probar fortuna, casi nunca regresaban. Esta característica hacia que en las reuniones familiares, los abuelos siempre contasen historias y leyendas a sus nietos, se podría afirmar que todo el mundo sabía una o dos historias mágicas o extrañas que podrían haber sucedido por esos lares.

 

            Pero no todos eran adultos los que vivían en ese pueblo, quedaban los “  Speed Railers” como se autollamaban un grupo de jóvenes hispanos huérfanos que vivían en una comuna formada en uno de los viejos hangares de la estación. Nadie sabían bien como habían legado a afincarse en la estación, pero como eran muy agradables  y no molestaban , nada les pedía explicaciones

 

            Ellos se encargaban del mantenimiento de la estación, así como de conducir la vieja y negra locomotora 57, que hacia viajes con los turistas más osados que se atrevían a cruzar el negro y largo túnel que se paraba Sun Lake City de la capital del condado.

 

            Mateo era el jefe del grupo,el maquinista y mayor de la pandilla con  veintiséis años, le seguía Laura  con veinte ,una avispada pelirroja, que hacía las veces de mamá protectora del grupo.

 

            Lorenzo y María, eran gemelos  y los payasos graciosos del clan.Aveces se hacían insoportables sus bromas y travesuras pero eran como las mascotas de la familia. Tenían catorce años y si no fuera porque María llevaba cola de caballo y falda sería imposible diferenciarlos .

 

            Nos queda Fran un chico de color, alto y fornido, era el típico chico que no puede hablar con nadie más de 5 minutos sin discutirse por menudeces; cascarrabias, descarado y  protestón, pero a la vez  con un lado tierno y simplón.

 

            Uf ! Casi me olvido del pequeño Tomás, hermano de Laura; Tomás era sordomudo de nacimiento , pero no tenia ningún problema en comunicarse por señas con todo el mundo. Todos le querían, le adoraban y le cuidaban.

            Tomás tenia 6 años.

 

            Los seis, Mateo , Laura, Lorenzo y María, Fran y Tomás, formaban el grupo de amigos más compenetrado y unido que jamás haya existido al este del Mississippi.

 

            Bueno como habíamos dicho era sábado y nuestros amigos se disponían a realizar el viaje semanal  a la ciudad para traer el correo del pueblo, comprar víveres para el almacén-drugstore de Jonás el tendero del pueblo y recoger a algún viajero despistado que quisiese venir unos días a Sun Lake City.

 

            Prepararon sus mochilas con bocatas y un poco de dinero , ya que el viaje solía durar unas cinco  horas y no encontrarían ningún apeadero para comprar algo en caso de que el gusanillo del hambre despertase e hiciese de las suyas.

 

            Ocuparon sus lugares en el tren , Mateo y Laura en la máquina, y los demás en el único vagón del tren. Los gemelos salieron a la pequeña plataforma de la parte posterior del vagón y se sentaron con los pies colgando através de los enrevesados barrotes de protección.

 

            Mateo sacudió el polvo y la arañas de los mandos del la locomotora y gritó:

 

            -Pasajeros al tren!.

 

            Nunca subía nadie a parte de ellos , pero era un ritual necesaria antes de emprender la marcha.

 

            La ruedas empezaron a chirriar, la caldera empezó a soltar vapor caliente y entre Chu-Cu-Chu-Cu y pitidos de silbato el trenecito empezó a moverse, primero lentamente y después adquiriendo, progresivamente, más velocidad.

 

            Cruzaron el pueblo, y los viejecitos sentados en los bancos de la plaza, cómo cada sábado , les saludaron, en un acto casi místico, enarbolando sus bastones como grandes cruzados frente a verdes dragones , como si pudieran detener el convoy o defenderlos del ataque de pintados apaches en pie de guerra. Fuese como fuese, siempre estaban allí para despedir a nuestros amigos y desearles suerte.

 

            Lorenzo y María devolvieron el saludo a los ancianos, saludándoles con las manos en alto  como si quisieran volar con el aire que soltaba el tren.

 

            Mateo hizo sonar una vez más el silbato del tren y abandonaron el pueblo.

 

            Los alrededores eran unas praderas, amarillas, casi peladas, lo único que destacaba por esos andurriales era un lago azul, donde se centraba la gran parte del ocio del pueblo, fiestas, pesca, natación, etc. Todos los eventos se realizaban en una explanada que había construido el ayuntamiento  cerca del lago.

 

            No era muy grande, posiblemente de unos dos kilómetros de orilla a orilla, pero ya era suficiente, para poder prácticas deportes acuáticos, cuando el calor apretaba de verdad. El lago lo formaba un pequeño río que bajaba sinuoso por los laderas de las montañas y seguía hasta el mar, o eso suponían ya que nada sabia con certeza si existía el mar o no .

 

             El tren rodeó el lago, y el Chu-Cu-Chú, cada vez era más rápido y sonoro, eso si:  el tren era viejo, unos ciento cincuenta años , pero se portaba como un gran coche de carreras nuevecito,volaba sobre los oxidados railes.

 

              A lo lejos ya se divisaban las montañas  y agujereadas como un queso por el angosto túnel. A ninguno de nuestros amigos le gustaba el túnel, el frío y tenebroso. además se cantaban demasiadas historias de terror acerca de él. Así que preferían pasarlo lo más rápidamente posible y sin apenas hablar, por miedo a no despertar a algún dormido fantasma con sus resonantes voces.

 

            Laura accionó  el interruptor de la luces, y poco a poco el tren fue absorbido por la inmensidad oscura del agujero. El Chu-Cu-Chú, resonaba por las paredes del túnel y nuestros amigos estaban en silencio.

 

            Los gemelos  habían entrado en el vagón y buscaban algo para picar por la mochilas.

 

            Fran estaba dormido y Tomás apoyaba sus blancas mejillas sobre el frío cristal, viendo pasar nada, solo oscuridad y oscuridad.

 

            Los maquinistas miraban por la estrecha ventanilla delantera y un débil foco alumbraba apenas unos 5 metros por delante del tren.

 

            Pero cuando estaban ya casi a la mitad del túnel, mateo vio una sombra de persona  delante del tren , apretó el freno de emergencia, el tren empezó a chirriar, todos fueron lanzados hacia adelante.

 

             El tren no se detenía, y cada vez la sombra estaba más lejos, cuando faltaron unos pocos metros para la colisión, Mateo y Laura lo vieron claro: Un excursionista con mochila y gorra se encontraba en pie sobre la vía , mirándolos fijamente y con los brazos extendidos.

            Era un hombre alto, bien formado y con la cara seria.

 

            No pudieron hacer nada el tren golpeó al hombre, le paso por encima y se detuvo unos diez o quince metros más allá.

 

            El golpe resonó por toda la cueva, como si hubiesen partido en dos una gran sandia.No gritó , pero el eco resonó golpeando las paredes de la gruta  hasta la salida del túnel .

 

            Los del vagón trasero no sabían aún lo que había pasado, pero los maquinistas,Mateo y Laura habían empalidecido,  su respiración era entrecortada ,no podían ni moverse, aún sobrecogidos por el accidente.

 

            Laura rompió a llorar y Mateo la cogió en brazos.

 

            Llegaron los demás:

 

            -¿Que diantres a pasado Mateo?-Pidió Fran con las manos en la cabeza ,todavía secándose la sangre procedente de un pequeño corte, como resultado del súbito frenazo.

            -¡Hemos... atropellado... a un hombre!-Le indico Mateo con las facciones descompuestas

            -¿Que?-Gritaron todos a coro.

 

            -¡Si, no pude hacer nada, apareció de repente, como salido de la nada!. -Terminó Mateo.

 

            -¿ Lo hemos .....?-Pidió temblorosa María.

 

            -¡Mucho dudo que haya sobrevivido al impacto!- respondió Laura , secándose las lágrimas.

 

            Tomás enseguida descubrió  lo que había sucedido y se echó en los brazos de su hermana , asustado como un corderillo de camino al matadero.

 

            -¿Y ahora que hacemos ?-Pidió Lloren.

 

            -¡Está claro, deberemos bajar , debemos  ver si aún sigue con vida!-Dijo Fan con voz de mando.

 

            -¿Bajar al túnel?-dijo Maria con los ojos fuera de las órbitas.

 

            -¡Sí,  no queda más remedio!-añadió Mateo.

 

            -¡Yo no bajo!-Dijo María- ¡Me da miedo!.

 

            -¡No,bajaré yo!-dijo Mateo, levántandose del suelo, con Laura y Tomás  entre sus brazos.

 

            -¡Yo te acompaño!- dijo Loren

 

            -¡Yo también !-Dijo Fran.

 

            -¡ No Fran, tu debes quedarte para cuidar a las chicas y al pequeño Tomas, serás de mayor utilidad aquí arriba!-Dijo Mateo, poniéndole una mano sobre el hombro.

 

            -De acuerdo ,como tu quieras. Buena suerte.

 

            Así lo hicieron Loren y Mateo  se armaron con una larga linterna y bajararon los tres pequeños escalores de la locomotora.

 

            El suelo estaba húmedo y resbaladizo, el aire era gélido y el horizonte...bueno no había horizonte.

 

            Empezaron a caminar hacía la parte trasera del tren. Sus amigos estaban pegados al cristal, sin perder ápice de la situación.

 

            Se habían separado unos metros del tren, la linterna sólo alumbraba unos pocos metros por delante.

 

            Maeto alumbraba el suelo y los lados, en busca del excursionista. Pronto perdieron de vista el tren.

 

            -¡Mira Mateo, allí delante mira parece que hay algo!-Dijo Lorenzo señalando hacía de inmensidad oscura.

 

            No iba mal encaminado, efectivamente encontraron una mochila mohosa, muy vieja y mojada, pero ni rastro del dueño.

 

            Lorenzo abrió la mochila, metió la mano dentro. Pero dió un grito y pego un salto hacia atrás empejando a Mateo y cayendo los dos al frio suelo.

 

            -¿Que te ha pasado?-Pidó Mateo , quitándoselo de encima.

 

            -No se, dentro de la mochila hay algo muy raro, parece una cabeza de aniamal.

 

            -¿Que dices?¿Como quires que el excursionista lleve un animal dentro de la mochila?-Dijo mateo cogiendo la mochila.

 

            -¡No la cojas!-Gritó Loren.

 

            Pero hizo caso omiso a las indicaciones de su compañero y metió la mano dentro de la mochila.

 

            Sacó algo de dentro, era grande y redondo, con mucho pelo y muy pesado. Lo levanto hasta el nivel de su cara para ver bien que era.

 

            Loren le alumbró y entre los débiles reflejos de la linterna, vieron que se trataba de la cabeza de una joven.

 

 

 

            -¡Dios Mio! - Dijo Mateo soltándola y echandondose sobre una de la paredes del túnel.

 

            Loren no osaba moverse, alumbraba a esa cabeza, rubia y ensangrentada.

 

            Mateo, arrancó a correr, le cogió por un hombro y le dijo que regresaban al tren.

 

            Los chicos empezaron a correr, entre traspiés y traspiés, pero tropezaron con algo en el suelo, algo que antes no habian encontrado.

 

            Era el excursionista, yacía en el suelo con el cuerpo seccionado en dos. Nuestro amigos no esperaron el cambio así que se levantaron como llevados por el mismísimo diablo, y llegaron al tren.

 

            Subieron a  vagón con la respiración entrecortada y las piernas temblorosas.

 

            Se sentaron en uno de los marrones asientos y miraron a sus alrrededor, buscando a sus compañeros.

 

            Mas cual fue su sorpresa, al descubrir que el tren se hallaba lleno de pasajeros, señoras con pamela, señores gordos con bombín, bigote  y puro.

            el vagón ya no era viejo y destartalado, sino que estaba bien pintado, las ventanas estaban enteras, y olia a nuevo.

 

            Entró un maquinista.

 

            -¡Señores no se preocupen!. El tren está bién, hemos atropellado algún animal y hemos descarrilado, pero ya hemos avisado a la estación de Sun Lake City, y ya viene otro tren a rescatarnos.-Dijo el maquinista, enfundado en un bonito traje azul, y con un sílbato en una mano.

 

            Nuestros amigos no daban crédito a sus ojos. ¿ Que pasaba?¿ Donde estaban sus amigos? y ¿ De donde salia  toda esa gente?.

 

            Un señor sentado al fondo del vagón se levantó, se dirigió al jefe maquinista y con voz portentosa le dijo.

 

            -¡Buenos días, jefe! Me llamo Marc, Inspector Marc, pertenezco al departamento de homicidios de Nueva York, me hallo en misión especial.

 

            -Buenos días inspector-Dijo el maquinista estrechándole las manos-Usted dirá.

 

            -Persigo a un asesino múltiple, y las últimas indagaciones me llevaban a Sun Lake City, pero podria ser que lo que hemos attropellado fuera el asesino que busco, podria haber intentado llegar al pueblo através del túnel.

 

            -¡Pero es de locos cruzar el túnel a pie, no hay ningún rincón para esconderse, en caso de encontrarse con el tren!-Dijo el maquinista señalando los lados del túnel através de las ventanas.

 

            -Creame, jefe, un tipo así está suficientemente loco para cruzar este túnel y para haber matado a 5 chicas, descuartizándolas.-Añadió el inspecto.

 

            Estas palabras provocaron un revuelo entre los pasajeros, que acribillaron a preguntas a los dos hombres que estaban de pie.

 

            -¡Tranquilos!¡ No pasa nada!-Dijo Marc-Ahora barajé a ver que ha sucedido.

 

            Y dicho esto desapareció atarves de una de las puertas laterales del vagón.

 

            Loren y Mateo, habian seguido la escena estupefactos, no sabian que hacer era una situación extraña.

 

            Mateo se armó de valor, se levantó y caminó unos pasos hasta el jefe que estaba asomado a una ventana, como el resto del pasaje.

 

            -Perdone señor-Dijo golpeándole suavemente un hombro.

 

            Pero el maquinista no se percató, siguió mirando por la ventana.

 

            Repitió la acción con más insistencia, entonces el maquinista si que se giró pero pasó atraves de nuestro amigo como un fantasma y se dirigió a la locomotora. Mateo quedó estupefacto por la acción y se dirigió a otro des los pasajeros, un señor vestido de negro y que ojeaba un periódico, ajeno a la situación.

            Le pasó las manos por delante los de la cara, como si pretendiera saludarle, pero el señor ni pestañeó.

 

            ¡Dejalo ya!¡ No nos ven!-Dijo fran desde el otro extremo del vagón.

 

            Tenía razón para los demás pasajeros, no existian, ni les veian ni les notaban.

 

            ¡Que hacemos Mateo!¡ Me voy a volver loco!-dijo Loren acercándose  a una de las pasajeras haciédole muecas a un centímetro de la cara.

 

            -¡No lo se compañero!-

 

            -¿Que no lo sabes?¡ Tu nos has metido en esto!.¡Dios sabe donde estará mi hermana y los demás!-

 

            -¡Tranquilo Loren! ¡Yo no tengo la culpa!-Dijo Mateo poniéndole la mano sobre el hombro.

 

            Loren se la sacudió y se sentó cerca de uno de los ventanales, empañando el cristal con sus lágrimas.

 

            -Tranquilo amigo, encontraré una solución. No se cual pero la encontraré.

 

            Los dos jóvenes se estuvieron mirando fijamente durante largo rato, intentando dar alguna respuesta lógica a la situación, pero todo eran suposiciones confusas sin ton ni son.

 

            -Creo que lo mejor será que volvamos a salir al tunel ,igual con un poco de suerte todo vuelve a la normalidad-Dijo Mateo.

 

            -Si , hay que hacer algo ya-Contesto Lorenzo , levantándose de su asiento.

 

            Los dos se dirigieron a la puerta del vagón, asomaron sus cabezas fuera y bajaron de nuevo al tunel, se separaron unos metros del tren.

 

            En el tunel se oian las voces del inspector y algunos encargados del tren, rastreando la zona.

           

            Se dirigieron hacia ellos, pero no les encontraron. Tampoco encontraron el cuerto inerte del excursionista, ni la mochila tampoco, sólo oscuridad y frio.

 

            Volvieron al vagón, pero se pararon a unos escasos metros del mismo, con miedo a que todas esas personas siguieran aún allí.

 

            De pronto alguien se asomo por una de las ventanas, y les miró .

 

            Ellos sintieron un sudor frio, que les recorria todo el cuerpo.

 

            -¿Que vais a entrar, o os querareis allí como pasmarotes?-Dijo Fran con tono burlón.

 

            Respiraron profundamente y subieron al vagón, el cual seguia como siempre : viejo , despartalado y polvoriento.

            Todos estaban allí mirándoles, sin atreverse a preguntar que habian encontrado fuera y si el señor ese habia muerto.

 

            Estuvieron todos unos minutos en silencio, cruzándose las miradas, hasta que Maria rompió el hielo.

 

            -¿Que habeis visto fuera?.

 

            Mateo y Loren les relataron la historia, todos estaban escunchando con la boca abierta, sin dar crédito a los que escuchaban sus oidos.

 

            - ¿Bueno, pero al final hay muerto o no?-Dijo Fran.

 

            -No lo sabemos, la primera vez le encontramos , pero la segunda no. No se que deciros -Dijo Mateo a sus amigos.

 

 

            Lo mejor será dar parte a la policia y que se encarguen ellos de todo, yo ya empiezo a estar harta de este túnel-Dijo maría.

 

            Y sin más dilaciones Mateo puso en marcha el Chu-cu-chu, y salieron por patas del tunel.

 

            Ya en la capital, avisaron a la policia, que estuvo registrándo el túnel dos días sin encontrar nada ni nadie.

 

            Todos pensaron que habian sido imaginaciones de los chicos, producto del miedo colectivo.

 

            Mientras en un banco de la plaza de Sun Lake City, un anciano cuenta una vieja historia ,a su nietecito, transcurrida  hace muchos años atrás sobre asesinos con mochilas , túneles oscuros y frios y trenes rápidos  con seis chicos .

 

            A veces ,algunas historias son tan raras.

 

                                                                                   27-10-97


Cuina en el temps  

(basats en un receptari manuscrit de 1940).

20 

Index.

 

Cuina en el temps ( 2002)

·        Llagosta a la crema

·        Tords amb bolets

·        Conill amb tomàtiga.

Cocarroi ( 2001)

Ensaïmada ( 2002)

Gató d’avallanes ( 1999)

 

 

-I-

 

Bones tardes

amics i companys.

Avui vos presentaré

allò que com a cuiner

millor se fer:

així que agafau es devantal

i rentau-vos ses mans

que anam a cuinar,

i ha passar-ho d’allò més  bé.

 

Aquesta jornada he preparat

un viatge al passat;

i per això he rescatat

d’una vella plagueta ,

apunts  d’avantpassats.

 

Fou la meva besàvia

dòna dins la cuina sàvia

qui va escriure el que estimava

per desprès d’uns anys

omplir-mos la panxa.

 

I ja sense més dilació,

i després d’omplir el morrió

donau llenya als fogons

que això promet emoció.

 

La selecció de plats són els següents:

un de llagosta i un de tords amb bolets,

conill amb tomàquets i cocarroiets ;

ens ompliran sa taula

d’allò més be..

 

-II-

 

Llagosta a la crema

 

Com escriu ella ,vos relataré

per conservar l’esperit que té.

“ Lo primero es “

ceba forastera a tec i té ,

picada i daurada dins oli

tu l’has de fer .

 

Després una cullerada de farina

un tassó de llet,

nou moscada,

i tot com beixamel.

 

La llagosta bollida i picada tendràs

i mescla-la amb la salsa d’abans

i xup-xup ,un poquet

fins que quedi consistent.

 

Un cop fora del foc

2 rovells  batuts, has d’afegir,

omple la closca buida,

i píntala amb el blanc d’ou

galleta picada

i ja ni ha prou

forn i a gaudir.

 

-III-

Tords amb bolets

 

Per aquest tiberi preparar

els tords has d’anar a caçar

i de pasada els bolets

tu pots cercar.

 

Però si de punteria no en tens

i el bolets de tu s’enriuen

pasat pel mercat i digues

au Maria posa’m d’aquest.

 

Un cop nèts els ocells

i bollits 10 minutets,

després amb saïm

doral’s axí,axí.

 

Dins el greix que te quedi

fica-hi el bolets

picornells, gírgoles i carlets

esclatasangs, orelles o agrets.

 

Dins una greixonera

coloca–ho ben compostet

i amb una ceba i vinet

fes salseta pels bolets.

 

Rega-ho be, que sigui humidet

i si vols el secret

2 ous batuts abans

de posar-hi el ganivet

et deixaran el plat llest i curioset.

 

 

-IV-

Conill amb tomàtiga

Talla el conill petit

i posa’l a fregir,

dins una greixonera amb oli

i un brotet de romaní.

 

Un poc tengui color

ceba tendra picadeta

al plat li dona sabor

sal i pebre bo,

al teu gust dexa-ho

 

Per cada persona una tomàtiga

pelada i sensa pinyols,

millor si són de temporada;

bones,barates i amb color.

 

Una copa de vi blanc

i julivert picadet,

sensa presa

i a foc lent

para taula

que ja venc.

 

 

 

Cocarroi.

2001

 

 

Cocarroi

 

Poques coses

com la teva pell:

suau a l’hora que cruixent.

Poques coses

com el teu aroma

a arrels

del meu poble.

 

M’omples el paladar

amb gusts

inimaginables

amb indescriptibles

vibracions,

amb esgarrifances

voluptuoses;

fruit  del teu inconfundible color.

 

Ets obra de la nostra gent,

fruit de la nostra terra,

pa de la nostra taula,

 part...

de la nostra  saviesa.

 

Digne de senyors

a cents de taules present,

de la nostra cuina ets l’heroi

bon profit

amic cocarroi.

 

 

Sa recepta

 

-i-

Prepararem els ingredients

inprescindibles per anar fent :

1 kg de farina fluixa, més o menys,

200 grs d’oli d’oliva corrent,

300 grs d’aigua també .

i 200 de sucre els volen dolcets.

 

I el farcit no l’oblidem

3 manats de bledes i 3 d’espinacs

millor tendres i ben rentats.

½ pinya si ets de Sóller

cebes tendres

i tot dins l’olla.

 

Trempat a la Mallorquina:

amb panses,pinyons,

 alls ,sal i pebre bort

i com no un ratxet d’oli d’oliva.

 

 

-II-

 

Fer sa pasta no te problemes

i és bona d’engirgolar,

mesclar tots els ingredients,

tots junts dins un volcà.

 

Prepares sa verdura

el vespre abans i ben trempada,

si la deixes degotar

millor et sortiran.

 

Estires sa pasta

i la talles amb un tassó,

l’ompleixes de verdura...

sols mig cercle per tancar-lo.

 

I ara ve el més difícil,

es ripunt de’s cantó,

però sempre ve sa padrina

per fer un cosit curiosó.

 

-III-

 

I passat aquest mal tràngol

sols resta l’anar al forn

ni molt fluix ni massa fort

uns vint minuts deixa-los

 

I un cop refredats

amb un tassò de vi al costat,

dues figues i pa torrat

i si no t’aturen

cocarrois no en quedaran.

 

Esper que tenguis prou talent

i que t’agradin de valent

 que sa veriat és

que com un cocarroi no hi ha res,

i més si són suficients

 

Autorretat

 

Sòc grasset

salat o dolç

ple de verdures

panses i pinyons.

 

La meva sang és l’oli,

i vermell del pebre bord

el meu cor és de verdura

i la meva pell torrada i dura.

 

Sòc amic de totes les taules

sempre hem conviden a berenar

i més en Setmana Santa

que corema hem de guardar.

 

M’agrada compartir

sempre un bon tassó de vi.

una bona xerrada

i un grapat d’amics.

 

No tenguis por de menjar-me

que per això sòc aquí.

Que res m’agrada més

que per tu esser assaborit.

 

Una vegada hem contaren un conte

dels antics, vells padrins

d’un poble d’arrel meditarrània

que disfrutava amb mi.

 

Per això esper

que ensenyis al teus fills

 a gaudir

d’allò que els avis

un dia ens varen cedir.

 

 

                                                           Un cocarroi.

 

 

 

 

 

Ensaïmada.

2002

  

 

Encaragolada

engirgolada,

anuada,

abraçada,

entorsillada,

daurada,

ensucrada,

mullada...

amb xocolata.

 

Pastada,

Fermentada,

untada,

estirada,

enrrodillada,

cuinada,

farcida...

amb confitura de carabassa.

 

De crema,

d’avallanes,

llisa,

de xocolata,

de nata,

de tallades,

amb fruita

confitada.

 

 

Gató d’Avallanes.

 

Per un bon amic vull fer,

allò que millor se.

Per això vos donaré

una recepta

 dolça,

aigua vos ferà

sa boca,

i se bé

  vos complauré.

 

Començam pels ingredients,

que aquí vos relataré:

vuit ous frescs posareu,

separats blanc i rovell.

Muntats amb sucre i per separat,

que junts no fan bon resultat.

 

Apunt tots dos estan,

 doncs mesclau-los amb suavitat,

que per la cuina s’ha de tenir ma,

paciència i saber esperar.

 

Després,

d’avallanes mòltes, tres-cents,

li afegireu suament,

i tant crua com torrada,

bon resultat garanteix.

 

Ja per acabar,

només resta l’enfornat

dins un motlle ben untat,

de plé, menys de tres quarts.

 

Aquesta recepta és per mi,

la millor forma d’agraïr,

a qui  va ensenyar a compartir,

tot allò que un duu dedins.

 

Des d’aquesta plaça,

que tant amb ell heu compartit,

vull retre homenatge al nostre amic

Pedro Carriquí.

 

Per això vos demano

amics, companys i tots el presents

un fort, fort

aplaudiment.

 

Gràcies Pedro.

 

III Concurs de Pastisseria Poular .Ciutat de Sóller.

Disset d’abril de mil nou-cents norant-nou.

 

 

Aquest llibret el vull dedicar a la meva dona, Virginia per fer-me costat. Al meu fill, Jordi, per omplir-me de goig de forma desmesurada. Als meus pares, per tot el que han fet. A les meves germanes, per fer-me sempre costat. A tota la meva família ,  i a tota aquella gent que gaudeix cuinant.

 

Gràcies i bon profit.

 

 

Novembre de 2002.

 


 

ESTIC SOL. 1995.

 

Ploren els meus ulls,

si no ets amb mi,

si mir i no et veig,

si xerr i no respons

si despert i no hi ets,

 

I es que sense tu no existesc

sense tu no visc,

sensa tu, la meva vida,

no te cap sentit.

 

La sol.letat em desfà,

tot l’interior,

ja no batega...

tan sols el meu cor.

 

Ho eres tot en ma vida,

el sol, l'esperança,  el plaer...

pero... de que serveix recordar,

si no hi ets, ara que et necesit,

ara que em faltes....,

ara que voldria tornar a ser feliç,

ara que voldria tornar a dir-te que t'estim.


 

Reineta.1991. (una altra versió).

 

 

Reina coronada d'auba daurada.

Reina estimada.

Princesa encantada.

 

Ets tu sa meva princesa,

que un vespre vaig conéixer,

ençisat pel teu olor

vaig quedar, boix, pel teu amor.

 

Aquesta poesia,

te dedic en Català,

per que vegis que t'estim

en tots els idiomes,

malgrat les faltes,

o les comes,

Reineta , jo t'estim més,

que sa nit a n'es dia.


Reflexions d'amor. 1989.

 

Estic tombat damunt es llit,

morant-ho tot...

i a la vegada res.

 

Estic pensant en tú,

i en lo molt que t'estim,

per al meu amor,

res no es pot superà.

 

Un amor sols per tu,

que viu dins un cor joiós,

fensa més gros i calent,

cada cop, que parlar, et sent.

 

Amor que porta

el teu nom escrit,

gravat al fons de l'esperit,

a sobre un diamant tallat,

vigilat per un cor d'àngels,

guarnit amb llençols de seda.

 

I tot es per tu,

per que cada dia,

més m'agrades,

més t'estim

Estic tombat damunt es llit,

morant-ho tot...

i a la vegada res.

Estic pensant en tú,

i en lo molt que t'estim,

per al meu amor,

res no es pot superar.

 

Sis anys... no m'ho crec pareix que va aser ahir quant ens coneixíem.Han estat es millors sis anys de sa meva vida, I esper complir-ne molts més amb tu.

 

T'estim amb locura i de tot cor te dic Gràcies,Gràcies per aser axí i fer-me tan feliç.

 

 

El  teu amor per sempre.

 


Nina.

Ets com una nina de porcelana

guapa fina i delicada,

acaronada per l’àire

de la roada de la matinada.

 

Jo t’estim molt

més del que penses,

no faig res més que pensar amb tu,

sóc esclau del teu món...

sense defenses.

 

Ets a tots els llocs

per  tots els racons

en tots els moments

ets en mi sempre

formes part, ja,

dels meus sentiments.

 

Ets com una nina d’argent

simpàtica, agradable i intel.ligent,

màgica, encisadora

i de les demés diferent.

 

Cuan estam junts

un al costat de l’altre

 respirant els mateix aire...

compartint els batecs del cor...

sentint les mateixes emocions

em donc conte

de com t’estim

de com no puc viure

si no ets amb mi.

28.9.97


Explicar el que sent amb paraules,

és prou difícil, quasi bé imposible,

són tantes coses plegades,

que s’hem fan inteligibles.

 

Són molts els sentiments,

que em removen el cor,

que pareixen dimonis , cents;

ballant a un  mateix so.

 

Son tants pensaments un damunt s’altre,

que ja no queda racó al meu cos,

que d’ells no estiga ple;

no hi entra aire,

ni  hi surt paraula;

em sento complet

i feliç per estimar-te.

 

 Has colapsat el meu cor,

te l’has fet presoner...captiu per tu.

I ara sols batega records,

del temps que em passat junts,

i de tot el camí que ens queda

per fer plegats...

 de  totes les passes que ens quedan

per fer aferrats.

 

Es imposible explicar

tot el que sent,

es díficil poder-ho expresar

i que quedi al menys, coherent.

T’estim... senzillament.

 

A na Virginia, el dia de la nostra boda. Pels vuit anys d’amor que hem compartit i per mils més que poguem gaudir.

 

3 d’octubre 1998


ARA, Araceli que compleixes devuit anys

Araceli, ARA que ja ets major d’edat,

segueix fins com ARA, inteligent, madura, segura

però també aprofita a partir d’ARA

totes les ventatges d’aquesta nova etapa, ARA, gaudeix-la.!

 

De tota la gent que més t’estima.

    20 d’agost de 2002


Virginia no et puc veure fins d’aquí unes hores,

per aixó t’envio aquest ram

 i aquestes paruales amb un missatger

que farà extensiu el que sent cap a tu.

 

Ja ens veurem a l’altar...

no se si podré esperar

aquest moment tant ansiat.

 

Una poesia , feta vida,

una cançó mai oblidada,

una paraula mai pronunciada.

 

Una flor de mil colors,

una fulla fràgil.

Parules des del cor.

 

Un arbre savi,

una fruita dolça.

Tota una ona.

 

Un núvol escumós,

una vent arrasador.

Una pluja a la tardor.

 

Un peix de coral,

una guerra sense mal.

Un pensament capgirat.

 

Tot aixó est per mí,

aixó i molt més,

avui ens darem el sí

I no ens separarem mai mé

Per vuit anys d’amor que hem cuinat amb el nostre caliu,

i per mil més que poguem compartir.

 

                                                      3.10.98


TRIPTIC 2000

Preguntes sense resposta

 

Com expresar

amb paraules,

allò que no en te?.

Com expresar

amb paraules

allò que ni tan sols es v eu?.

 

Com expresar

un sentiment?.

Com enunciar

una sensació?.

Com indicar

el que sent,

i que m’omple cada racò?.

 

Com puc dir-te

que t’estim?

Com explicar-te

que ho ets tot per mi?.

Com xerrar-te amb paper,

si de boca no ho se fer?.

 

Com pot ser,

plegats, tants sentiments?

Com pot ser

voler dir i

mai esser suficient?

 

Com puc  explicar

amb aquestes linees,

allò que vull

per a tota ma vida?

 

Mai hi haurà

paraules suficients,

ni pàgines abastaments,

ni textes , ni  llibres ,ni res mai fet

que puguin explicar

allò que amb amor

es sent

 

14 de febrer de 2000

 

 

Preguntes.

 

Com expresar

amb paraules

allò que no en te?.

Com expresar

amb mirades

allò que no es veu?.

 

Com expresar

un sentiment?.

Com enunciar una sensació?

Com indicar

el que sent

i que m’omple cada racó?.

 

Com puc dir-te

que t’estim?

Com explicar-te

que ho ets tot per mi?

Com xerrar-te amb paper,

si de boca no ho se fer?

 

Com pot ser,

plegats, tants sentiment?

com pot ser

voler dir i

mai ésser suficient?

 

Com puc explicar

amb aquestes linees

allò que vull

per tota ma vida?.

 

Mai hi haurà

paraules suficients,

ni pàgines abastaments

ni textes, ni llibres, ni res ,mai fet

que puguin explicar

allò que amb amor es sent.

9 de febrer de 2000

 

Triptic

 

Trípic són

tres bocins d’amor,

tres formes

diferents de dir t’ho.

 

Tres poemes conectats,

que no es poden separar,

tres besades de paper...

tríptic són els meus sentiments.

 

 Tríptic ha sortir,

d’allò que duc dedins,

Trípic es pot dir

que es una part de mi.

 

De paper,

són tres bocins,

i amb ells

he intentat

reflectir,

tot allò

que em fas sentir,

quan ets

aprop de mi.

 

Tríptic vol ésser

tres pessics del meu cor.

Tríptic vol ésser

per tota la vida lo millor.

 

Trípic són

tres bocins d’amor,

tres formes

diferents de dir t’ho.

 

Sóller 14 de febrer de 2000


Una carta d’amor.

 

Avegades

em costa escriure,

allò

que duc al cor...

 

s’ha munteguen

les paraules,

i no hi trob

sol.lució.

 

Com explicar-te

un mirada,

com redactar-te

una abraçada,

com dir-te

d’una vegada,

el que sent

la meva ànima.

 

Voldria tenir ales,

i volar ben amunt,

i des de allà.... les estrelles,

escriure’t que estic...boix per tu .

escriure’t que sols...visc per tu.

 

Avegades

em costa escriure,

allò

que duc al cor...

 

feb.2000


Cuando te vas...

lejos.

Y me dejas...

aquí sin ti...

ni nadie.

El corazón...

triste.

Ya no late...

llora.

El alma

no me envuelve...

me ahoga

 

Y sufro;

¿porqué te vas?

y sufro;

¿porqué no estás?

y lloro....

 

El sol no sale...

huye.

La luna blanca...

destiñe.

La noche fresca...

quema.

El día cálido...

hiela.

 

Y sufro;

¿porqué te vas?

y sufro;

¿porqué no estás?

y lloro...

 

Lo eres todo...

vida.

Y a la vez

nada.

Siento contigo...

cosas.

Siento contigo...

vida.

 

Y sufro;

¿porqué te vas?

y sufro;

¿porqué no estás?

y lloro...solo.      

29.9.97


 

Caminos  dorados

 son tus lágrimas;

gotas de rocío,

sobre frágiles rosas,

de pétalos

ensangrentados ,

golpeados

 por la escarcha,

que los acaricia,

que los rompe

sin malicia.

 

Son tus ojos

dulce camino

de futuro,

palomas

sobre sombras,

arboledas

en una ribera,

que conducen

al río,

claro , limpio

y caprichoso,

a la vez que

peligroso,

rápido

y respetuoso.

 

Tus lágrimas,

son tesoros...

rotos.

Tus lágrimas

son destellos...

maliciosos.

Tus lágrimas

son luceros

locos.

 

28.9.97.

 


 

Sentir,

a tu lado,

vida.

Sentir

junto a ti

algo magico.

 

Segir

contigo,

en tu viaje.

Segir

Contigo

contra el oleaje.

 

Soñar

lo mismo,

sin miedo.

Soñar

lo mismo,

como un juego.

 

Llorar

a tu lado,

solidario.

Llorar

a tu lado,

extasiado.

 

Todo

a tu lado,

todo,

contigo,

todo

lo mismo,

todo 

a tu lado....

nada

si no vamos

de la mano.

 

 

1997. 1-10.

 


 

Només amb tu.

 

Ploren els meus ulls,

si no ets amb mi,

si mir i no et veig,

si xerr i  no respons,

si despert i no hi ets.

 

I es que sense tu no existesc,

sense tu no visc,

sense tu la mene vida,

no te cap sentit.

 

Les  fulles cauen dels arbres

acariciant l’espai,

prop d’quell banc

on ens diguerem

que no ens separeriem mai.

 

La sol.letad em corromp,

tot el meu interior,

ja no batega,

tan sols el meu cor.

 

Ho eres tot en la meva vida,m

el sol,

l’esperança,

el plaer.

Però de què serveix recordar,

si no hi ets, ara que et necessit,

ara que em faltes,

que voldria tornar a ser feliç,

que voldria tornar a riure,

per dir-te com t’estim.

                                                               94.


 

Sense Títol II

 

El cor s’em torna petit,

si no ets fent-me costat.

si no ets fent-me camí

i no et sent respirar,

la vida no te cap sentit.

 

La vida no te

 ni cap ni peus,

ni alt ni baix,

la melonacolia

m’enrrevolta

sense pietat.

 

Tot es

negre i trist,

si no et veig

no ric,

si no ets sent

no visc.

1997.


Acarones ,

ones a l’espai,

jugues

amb notes de paper,

fas sentir el que no se sent mai.

 

Blanc o negre,

ens sorprens, cada cop més,

amb melodia

sensual i tendre,

amb emocions i sentiments.

 

Si no hi ets,

no hi ha res.

Si no sones,

vull morir,

ja que no se sentir,

si no et sent,

ja que no te sentit

si no hi ets .

 

Cordes àgils,

que amb les vostres veus,

ens feis plorar,

ens feis riure i ballar,

no falteu,

que aquí som molts,

els qui vos volem escoltar.

 

Vent,

bufa fort,

Percusió crida com mai,

que vos sentin,

totes les persones,de cada racó del planeta,

agermanau-nos a tots, posau fi a la guerra,

que si ha hi sou, ningú es fará mal,

que amb les vostres rialles s’apagin els plors,

que tots escoltin, el que ens heu de dir,

que la música ens doni força als cors.

5.1.98

 


Glosa “A  Sa Perdiu Revetlera

 

Sa filla d’en Marcal,

va venir al llogaret de son Caliu,

i jo mentres ella dormia,

li vaig mostrar sa perdiu.

 

Ella es despertà,

i que feia, em va demanar,

si tu t’estàs quieta t’ho dirè,

veuràs com  a la llarga t’agradarà.

 

Ella, que no n’havia vista cap mai,

se la mirà de dalt a baix,

i amb alens tremolosos, em digué:

que cony es aquest carai?.

 

Si es posa a un foradet,

dona vida, i alegria,

vet aquí dona aixerida

que t’ho mostraré,

i te la deixaré ben reblanida.

 

 

Aixó es s’historia d’una perdiu revetlera,

que li agradava molt es jugar,

però ves alerta a  on la fiques,

no fos cosa que desprès hagis de gratar.

 

5.1.98


Ens trobam aquí reunits,

per celebrar Sa Trobada una altre pic,

ja en van tretze, qui ens  ho hagués dit,

que arribariem fins aquí.

 

Començarem a Palma,

ara fa un grapat d’anys,

Sineu, Sa Pobla o Inca,

han estat molts pobles,

però molts més  companys.

 

Avui l’hi a tocat a Sóller,

rebre a tant notable gent,

amics i amigues

confrares i presidents,

tots junt una altre cop ens troban,

per compartir sa taula,

festa i bauxa,

tots plegats  com a germans.

 

Sa misa no pot faltar,

necessària per fer-mos raonar,

i després de  ses clàssiques  xerrades,

per fi a taula podrem menjar.

 

No son els actes

 els importants,

és la gent que hi trobam

i que ens hi fa costat.

 

Tretzena trobada de confraries de Mallorca a Sóller.

1.març.1998

 


 

Erem una parella d’enamorats,

sortiem, reiem i ens divertiem,

en un de sol ens foniem.

Tots dos sempre ens feiem costat,

 

Jo d’ajudar-te, he mirat ,

fins hi tot per tu he plorat ,

però  al fons ja ha arribat,

 i sa nostre  rel.lació s’ha ofegat.

 

Em sap greu que s’esfonsi  així,

però tot de un llímit, sí!

i  jo ja hi he arribat,

n’he perdut de sa guerra  tots els combats.

 

De familia ja no en tens,

a tots lentament els has matat.

Dels amics que tenies no em parlem,

tots sol t’han deixat.

I jo ... fons he tocat,

el sol , mai més  veuràs,

sa fosca de ses drogues,

una altre ànima ha guanyat.

 

12.1.98

 

 


 

La fosca nit

s’hem fa clara,

si respir

amb sa persona estimada.

 

La pluja humida

 ja no em mulla,

ma vida és perduda

amb ella nua.

 

La paraula

s’hem fa sorda,

i els nus

ja no tanca corda.

 

La mirada s’hem fa muda,

les fulles de la flor,

no cauen a la tardor,

sols es  despulla,

per l’hivern abraçador.

 

I és que res, és com és,

si ella no és al meu costat,

i és que res, és com és,

perque d’ella n’estit enamorat.

 

 

16.1.98

 


 

Llàgrimes de cristall,

clavades a l’ànima,

llàgrimes de cristall

per sa persona estimada.

 

 

Llàgrimes de cristall,

es fonen amb sa  vida,

tot es fosc, ni nit ni dia,

ni un pesic d’energia,

perqué ella ha marxat,

 sol he quetat,

 jo sense la seva companyia.

 

16.1.98


 

No m’ho demanis ja més,

l’estim més que res,

ella és la meva ànima,

sense ella no hi ha aire.

 

L’estim perqué és  bella,

plena de joia ,hermosa doncella

tendres les mans, suau la  pell,

agaradable la mirada, seva;

 i de viu color n’es el cabell.

 

No m’ho demanis més,

l’estim, perqué es vida,

perqué te dolça la veu,

perqué la sento dins meu.

 

Es meva, i jo d’ella, si em deixa, sempre ho seré,

vull compartir sa vida amb ella,

full riure al seu costat,

l’estim de veritat,

vull amb ella alegria,

vull amb ella poesia,

ho vull amb ella... na Virginia.

 

16.1.98

 


El sol,

tinyeix el cel,

la lluna,

juga a conions amb ell,

els núvols suaus,

fan de l’aire escuma,

i les muntanyes

antigues,

de saviesa primitiva,

fan que no s’escapi,

la vida,

que tenen captiva,

i d’ella en fan juguina,

pels éssers que ha hi  conviven.

I una flor,

llueix els seu cor,

de foc color,

i emplena de sensacions,

totes les fronteres,

de les nacions;

totes les persones,

amb batecs de cors semblants,

de mil colors barretjats,

totes les aventures,

que comparteixen juntes,

fan del món una casa,

i tots vora sa foganya,

contant contes,

que ens ensenyaren els avies,

que aprengueren els arbres, savis.

Tots feim pinya,

per dur endevant sa vida,

lluitam esquena amb esquena,

per protegirnos uns als altres,

però deixam a un racó les armes,

no em necessitam ,

feim servir les ànimes.

Feim servir d’escut la l’alegria,

que ens omple d’il.lusió,

que no ens fan  pensar amb sa por;

il.lusions que  ens donen poesia,

per seguir endevant,

per anar fent camí,

tots plegats,

fent un gran sí,

promentent que no ens farem mal,

prometent que estimarem al germà...

 

Ha que seria maravellòs,

viure en un món així,

pens que no es dificíl...

si enrredos...,

però val la pena,

que deixem les fronteres,

per donar-nos la ma,

i viure sense barreres.

 

Qualque dia,

llegirem aquesta poesia...

i qui sap ,

per ventura no seria cap fantasia.

 

16.1.96

 


 

Jo volia fer-te un regal,

per expresar el que sent per tu,

i dar-te el molt d’anys,

en quest dia tan senyalat.

 

Res no vaig trobar,

per la teva valia expresar,

amb un regal material,

i vaig pensar que t’agradaria més,

saber que vals més que res,

que res et...

 pot fer hombra,

que cap desitg és...

prou gros,

per igualarse al teu cor.

 

Però vaig pensar

que es millor regal,

viu al teu costat,

es teu home i dues filles,

que sempre t’han estimat.

 

Ets dona màgica,

que a  tots ens has captivat,

amb es teu especial carisma,

que sempre has demostrat.

 

Res pot competir,

amb tant gros regal,

domes es desitg,

per sempre molta felicitat.

 

Aixó és una forma,

de dir-te que t’estim,

no fa massa que ens coneixem,

uns  quants anys fent camí,

però ja han bastat per descobrir,

la saviesa que durs dedins.

 

Molts d’anys per sempre.17.1.98

 


Amb una besada teva,

em destrossa el plaer,

amb una abraçada teva,

perd la noció dels temps.

 

Amb una paraula teva,

s’hem regirem tots els pensaments,

Amb una mirada teva,

sa s’acceleren tots els batecs.

 

I es què basta que em miris,

per fer-me bossinets,

i es qué sols que em respiris,

ja estic babaluet.

 

I es què una caricia teva,

 crema;

un somriure viu,

 es caliu;

un besada tendre

 es foc per sempre.

i una paraula senzilla

basta per regirar ma vida.

 

26.1.98


Lluna

Lluna blanca,

mirall d’animes,

d’esser extranys,

que senten la nit

que viven el vespre,

dins la sangs,

que senten com els dónes,

forces per anar caminant.

 

Lluna blanca,

centre de tantes històries,

des de que l’home és home,

des del primcipi del temps,

has il.luminat persones,

has acompanyat pobres i rics,

frares o assassins,

dònes fràgils,

o atletes àgils,

a tots, sense pietat

els ànims

els has dictat.

 

Sempre has estat a d’alt,

blanca lluna,

sempre ens has fet costat,

màgica espurna,

sense has estat de la nit ,

suau escuma.

 

8.2.98


Ella  és tot per mi,

força, vida i passes pel camí,

passío,bogeria i de sentiments, un bocí,

alè, batecs i tot quan respir,

felicitat, tristesa i tot quan puc sentir,

i es que ella és així,

tendre, amable, un rupit,

interesant, guapa, alegria sense fi,

divina, carinyosa, roada del matí,

intel.ligent, agradable, ànims per seguir.

 

Jo l’estim més que res,

jo la necesit per fer-ho tot,

sense ella, ho soc a l’esquerra,

sense ella l’interior esclata en gerra,

ella m’ajuda i jo li vull agrair,

per  aixó li torn repetir,

que sense tu no se sentir,

que sense tu no se plorar,

que mai te deixare d’estimar,

passi el que passi,

sempre ho seràs tot per mi.

 

8.2.98


Ben haja l’ombra quieta dels tarongers de Sóller.

 

 

Ben haja l’ombra quieta

dels tarongers de Sóller.

 

Ben haja la saviesa,

que tu ens dònes a conèixer.

 

Ben haja la serra que t’envolta

 i et fa presoner en el temps.

 

Ben haja l’ànima desperta,

que ofereixes a la gent.

 

Ben hajes tu, noble.

Ben hajes tu com a poble.

 

Ben haja la teva màgia,

amagada dins les roques.

 

Ben hajen les persones,

que ja ens deixaren i tu anyores.

 

Ben hajen els qui  amb tu comparteixen,

tardes de calor a l’hivern,

plenes de tendresa...sense cap parany.

 

Ben hajes els qui mai envelleixen,

perquè tu els dònes infantesa

de cap a cap d’any.

 

Ben haja l’ombra quieta

del tarongers de Sóller.

 

Ben hajes tu noble,

ben hajes tu com a poble.

 

(9 de feber de 1998)

 

                               Inspirat amb unes paraules de

                                               J.Ll. Pons i Gallarza.

 


Adeu.(segona  versió)

 

Ploren els meus ulls

ara que no ets amb mi.

es romp el meu cor en mil bocins,

ara que has partit.

 

Has marxat lluny

sense una besada d’acomiat,

t’en has anat

i ja mai tornaràs.

 

I es que encare et veig,

asseguda,vora es foc,avivant sa foganya,

espolsan-te es fred,

jugant amb els nins, com ho has fet sempre,

com has sabut fer sa vida alegre,

a tots els qui t’envolten...

a tots els qui t’estimen...

a tots els qui t’aprecien.

 

Ens has deixat, aquí al món,

una gàbia, una pressó

un pou sense fons,

un joc sense sol.lució.

 

Tant de temps junts,

tantes aventures plegats,

tantes sorpreses que m’has donat,

tantes alegries...tots dos, un.

 

T’en recordes d’aquells viatges,

i d’aquelles sortides,

i de tants sopars,

de tantes rialles,

i ara ... res.

 

T’enrecordes d’en Biel...

de na Maria,

De na Joana

i en Vicenç.

Els recordes...

Tots ara ploren.

 

En ho passavem tant bé, tu i jo,

erem una sola persona i ara som coix.

Erem una sola boca i ara som mud.

Erem una sola mirada i ara som ceg.

 

Ceg, mud, coix, tris i sol, molt sol.... massa sol.

Perqué m’has deixat !

No em pot fer aixó !

Només una raor per entendre-ho !

Només una resposta per favor!

 

Torna,torna,torna...

 

No...no...no,

no puc més,

estic sol,

necessit tornar a sentir la teva renou,

necessit tornar a sentir la teva veu,

i només et puc dir adeu,

només puc plorar per tu,

sols tenc el teu record,

sols et tenc aqui

al cor.

.1997.


 

També és amor.

 

El foc em crema,

tot per dins,

l’anima ja m’ofega,

si no et veig passar per aquí.

 

El joc mai s’acaba,

dia a dia et veig

amb mil vestits

és una jugada sense sentit,

es com tirar una pedra a la mar,

i esperar que la torni,

per seguir jugant.

 

Em sent buit perquè tu no hi ets,

em sent sol i estàs massa lluny,

per sentir el meu crit,

ja sia de dia a de nit

tot és a l’inrrevés,

i ma vida cap dins un puny.

 

 Però sóc feliç quan de passada em mires,

i em somrrius com a còmplice,

però sols uns segons després,

seguixes el teu camí

i de mi t’oblides.

 

 I es que sóc feliç quan et veig

caminar pel carrer,

però no tenc cap esperança,

perquè em donis el teu calor,

ni molt menys l’amor,

i ni pensari amb una araçada.

 

Hi em part ho entec,

i comprenc ma vida

sóc el teu amant secret,

i darrera la meva vitrina,

sols sóc un canet.

 

9.2.98


Princesa.1990.

 

Con una rosa en la mano

y un clavel en el corazón

te digo a ti bombón...

Virginia, te amo.

 

Porque así como te amo

nadie te puede amar

y aunque tu no me quieras

yo nunca te podré olvidar.

 

Tus ojos claros y hermosos

cual miel de azahar,

en nectar y ambrosia

tu alma tiene que estar.

 

Porque alma como la tuya

no vi otra igual,

eres para mi la única,

y nunca te dejaré de amar.

 

Virginia eres la única.

Virginia eres especial.

Virginia yo te quiero

y siempre te queré.


Pequeña.1990.

 

  Pequeña,

amapola,

vestida de chica.

Inofensiva

y dulce girasol

que reluce

cuando le dicen

amor.

 

Pequeña

princesa,

de un reino

enigmático;

el reino

del amor.

 

Pequeña

sin razón,

pues tu corazón

grande como un camión

rebosa

amor.

 

Esta poesia

un poco cursi

te la dedico,a ti,

pues te quiero

más no puedes imaginarte

cuanto.

Basta que sepas que te quiero

y siempre te querré.


 


Sin título.1 9 9 0 .

 

No quiero que pienses,Virginia bella,

que sólo te quiero por "eso",

pues si sólo por "eso" te quisiera,

no te hubiese tomado como mi estrella.

 

Yo te quiero por ser como eres.

Yo te quiero por quererme como me quieres.

To te quiero y te querré

y nunca te olvidaré.


Dulce pricesa,                                                

    labios de fresa,                                                     

    ojos de cristal                                                       

    corazón mejor no hay.                            

2-  Mirada amable,

olor a rosa,

sonrrisa incansable;

como tu no hay otra.

 

 

                                             3-Te llamas Virginia.

                                                 latido de mi corazón.

                                                 Tu destino es fantástico;

                                                 ser la reina de un paraiso llamado,

                                                 amor.


LOVE HISTORY

1

En Sóller vivia un chico,                                                       6

Quedaron para verse,

Triste solo y sin ilusión,                                                        a la semana siguiente.

Buscaba su media naranja,                                                  El joven muy enamorado,

Buscaba un buen bombón.                                                  sólo esperaba la semana viniente.

 

2                                                                                        7

Un buen día en la plaza                                                       El Sabado llegó,

Una chica preciosa divisó,                                                   y él a ella la vió,

y como había fiesta,                                                            el Domingo llegó,

para bailar le pidió.                                                             y otra vez a Palma partió.

 

3                                                                                        8

Ella con una sonrrisa,                                                          Él a la semana siguiente,

con la cabeza asintió,                                                          a su casa la fue a buscar,

y el joven Solleric;                                                              ...y ella no había venido,

prendado de ella se quedó.                                                 se había quedado a estudiar.

 

4                                                                                        9

Bailaron toda la noche,                                                       A la semana siguiente,

bailaron sin parar                                                                tampoco a Sóller regresó,

él no pensaba en el baile,                                                    y semana a semana

no se en lo que debía pensar.                                              un mes pasó.

 

5

Al día siguiente, el la invitó.

a pasar un buen día

en una bonita excursión,

y sin más acontecimientos

el día pasó...

llegó la noche....

y ella a Palma partió.


Amor.1990.

1-

Amor...

eres alma

que vaga,

eres sombra

que flota,

por las venas

de mi corazón.

 

2-

Amor ...

eres Eva

del paraiso terrenal,

eres reina,

de una pasión sin final.

Eres ola                                      

que mece el agua,                               

de la fuente                                   

de la juventud...eterna.                          

3-                                            

Amor...                                       

eres como nunca pude imaginar;                  

blanca,                                      

pura,

hermosa,

sincera,

das todo lo que tienes,

sin apenas esperar

que te devuelvan,

todo lo que das.

4-

Amor...

eres mano, siempre

dulcemente extendida.

Eres sonrisa

eres...se

siempre tu misma,

Virginia.


 

A-Virginia.1990.

 

Tu fuistes la semilla,

que planté en mi jardín,

de la que brotó una rosa,

toda para mi.

 

Yo te cuidaré

como mejor lo sepa hacer

ya que mi máxima ambición

es tenerte por mujer.

 

Porque tú eres mi alma,

tú eres una flor.

Porque tú eres la daga,

clavadaen mi corazón

 


                   Nuestro Amor.1990.

 

Nuestro amor

es como una columna,

imposible de derrumbar

que nosotros podemos ...hacer durar.

 

Nuestro amor

es como una gota de agua,

que corre por un rio...

un rio sin fin,

un rio rodeado de flores,

imposibles de marchitar.

flores que susurran

siempre la misma canción.

una canción cantada por mi corazón.

un corazón lleno de gozo

al ver que es,

correspondido en el amor

correspondido por tu corazón...

corespondido...por tu...corazón.

 


UN DOMINGO POR LA NOCHE.1991.

 

Te vas...

...pero te quedas,

en un lugar,

aquí dentro;

en lo más hondo de mi sentimiento,

en lo más profundo

de mi alma,

en lo eterno de mi corazón,

que aún nota tu aliento;

que aún nota tu respiración.

 

Te vas...

...pero te quedas,

en las lágrimas

que brotan de mis ojos,

en los latidos de mi corazón

en los ahogados gritos

de desesperación,

porque se escapa

su  amor.

 

Te vas...

...pero te quedas,

y mueves la cabeza,

ligeramente hacia atrás

y con los ojos tiernos y llorosos...

me dices que volverás.


Tanca els ulls

i te farè un regal,

Tanca els ulls

i te farè sommiar.

 

Avui és un gran dia,

ple de joia i emoció,

tot és goig i alegria,

en aquest petit racó.

 

Na Virginia, fa ets anys...

i tots seim aquí per celebrar-ho...

i farem

d'aquest dia....

un record  inesborrable

dintre el seu cor.

 

Tanca els ullls

i te faré feliç,

tanca els ulls

i te farè un regal.

Tanca els ulls

i tornaràs  a sommiar.                     

 21 de Març 1996


Condenado por amor.1996.

Camino a oscuras

llevo los ojos vendados,

el verdugo acecha,

ya siento sus pasos.

 

Cruje una puerta  puerta,

y el chillido de la plaza,

clamando a gritos;

venganza, venganza.

 

Un chico se acerca,

y me moja los labios con agua,

le oigo decir,

se valiente, pronto se acaba.

 

Mi cuerpo suda,

me fallan las piernas,

al notar por el cuello

una gruesa cuerda.

 

Redoble de tambores...,

después...silencio sepulcral...

el viento cesa,

incluso él rompe a llorar.

 

La lluvia empapa,

mi rostro blanquecino,

y una voz me pregunta....

¿Cómo te declaras?.

 

Vos alcaide,

me condenais

 por amar a una mujer,

por enamorarme de una chica.

Por querer a Virginia.

 

Soy culpable,

de dar mi amor,

a cambio de nada...

de partir mi corazón,

y dárselo a mi amada,

por eso pido...

Verdugo

la sentencia está dictada.

                                                                                 6 de Abril de 1996.

 


Sin Título. 1996.

 

La luna y las estrellas                       

el cielo y Tierra,                                  

 los rayos y la lluvia,                           

deseo sin tregua.                                 

 

Las aves y las flores,                            

 gotas en la mañana,                        

 el sol ilumina corazones:                     

el bebé,  la cuna y la canción.              

 

 

Los árboles y las aves,                       

 la tierra y la vida,                                 

la miel y las abejas,                             

y el amante que  de tristeza de llora.     

 

 

 

                                                                Sóller a 23 de Abril de 1996     


Without title.1996.

 

April 23, 1996

The moon and the stars,

 the sky and Earth,

 the rays and the rain,

 wish without truce.

 

The birds and the flowers,

drops in the morning,

the sun illuminates hearts :

the baby,  the cradle and the song.

 

 

The trees and the birds,

the earth and the life,

the honey and the bees,

and the lover that of sadness of cries.

 

 

 

                                                                Sóller,April 23, 1996


Falso Amor.1989.

 

Tu amor

no era amor,

si no palabras

que tampoco

fueron

palabras;

silencio

no era silencio

si no promesas.

Tu sonrisa,

no fue sonrisa

si no alma endiablada

que me atrapó

en su manto

de amor.

 

Creí que era un manto de amor,

pero fue ambición,

fue traición.

 

Tu falso amor

fue el señuelo

para apresar mi corazón,

al que dejastes solo,

triste......

y con un alma cansada


A tu per ser molt especial.1990.

 

Reina coronada,

d'auba daurada;

flor encantada,

bellessa desmesurada.

 

Reina estimada

que viu en el meu cor,

cor roig i calent,

cor ple d'inmens amor.

 

Un cor que batega

sense aturar,

com un noble cavaller,

que camina cercant,

un altre lloc ha on reposar.

 

Te posaren Virginia,

nom fantàstic i encisador.

Te posaren Virginia per ser la millor...

la millor en tot el món,

la millor en tot l'univers,

i així,besante i estimante...

acab aquest vers.


L'ombra (relat curt)

Un dia en Jon i la seva família es van comprar una casa. Un dia en Jon hi era sól quan va sentir un soroll al porxo, ell tot espantat va anar de puntetes cap adalt.

Quan va esser adalt, al fons del porxo hi havia un petit llumet però quan s’hi va atracar el llumet va desaparèixer.

Ell de seguida va encendre el llum, però, ja no hi havia res, ell es va espantar molt però no els va dir res als seus pares quna varen arribar.

Quan se’n va anar a dormir, ell va tornar a sentir el soroll i no va fer cas i se’n va anar a dormir. Al s’endemà al matí els seus pares eren a la feina i ell encara no tenia escola, se’n va anar a mirar la televisió i va tornar asentir el soroll, va pujar, poc a poc, i va tornar a veure el llumet. Lentament es va atracar i de seguida va veure una ombra però al moment ja no hi era. Va mirar si hi havia algun forat o alguna cosa que sortis del normal, però no va trobar res, i no hi va fer molt de cas i s’en va anar a mirar la televisió.I va decidir que si tornava a sentir el soroll no hi faria gens de cas.

Passat una horta després, el va tornar a sentir, més fort i continuat que abans. En Jon va agafar un coixí i es va tapar el cap, per no sentir-lo ,però el renou contiuava cada cop més estrident.

Cansat de sentir el renou va pujar i va tonar a veure el llumet. Es va espantar però no se’n va anar, ell veia que l’ombra intentava parlar però sense aconseguir-ho i senyalava a la paret un forat que hi havia devall la finestra. En Jon es va acostar al forat i l’ombra d’un bot es va posar devant en JOn i amb les mans li va fer senyes de que no s’hi acostàs.

En Joan li va demanar:

-Què passa?.

L’ombra intentava parlar

però sense aconseguir-ho.

En Joan va tornar a demanar:

-Qui ets?.

L’ombra volia parlar i li varen sortit algunes paraules però no se l’entenia, gens ni mica;en Jon va sentir arribar als seus pares,i li va dir a l’ombra:

-Demà tornaré però ara me n’he d’anar.

L’ombra fent un gest amb les mans es va acomiadar.

Els pares d’en Jon el cridaren i ell corregé perquè no volia que els seus pares s’assebentassin de que hi havia al porxo.

Al dia següent ell es va despertar, quan els seus pares ja havien partit a la feina.I el primer que va fer fou pujar adalt, on l’ombra ja l’esperava, i en veure’l aquesta li va dir:

-Hola Jon

Ell boabadat li va dir:

-Ja pots parlar!

-Si ja ho pouc fer-Va contertar-li l’ombra-Ja puc parlar i t’he de contar molter coses.

-Doncs, comença que tenim 3 hores fins que arribin els meus pares.

L’ombra va parlar.

-Jo era un nen petit, de set anys. Els meus pares sempre es barallaven i un dia el pare li va pegar a la mare i ella d’una portada se’n va anar. Després el pare amb la policia la varen anar a cercardurant molt de temps, però res de res.Despres vaig esser jo el qui rebia els cops del pare. Un dia la pallisa va esser tan forta que vaig trucar a la policia, però quan era amb el telèfon a la ma vaig rebre un cop molt fort al cap amb una cadira, desprès vaig perdre el coneixament.

Quan vaig despertar-me era aquí dalt, sense cos...una ombra i de llavors ençà he viscut aquí.

En Jon seguia l’història amb la boca oberta i els péls de punta, i es atrevir a demanar, amb veu tremolosa:

-I que passa amb el forat de la paret?.

-Quan me’n vull anar desaparesc i el meu llit és aquí dintre el forat- va resppondre l¡ombra.

-Bé, i a tot aixó, com et dius?- demanà en Jon.

-Toni, el meu nom és Toni.

-Eh...Si puc fer res per tu ...Toni, diguem-ho- Va dir en Jon estirant la ma i pasant-la através de l’ombra, fent un lleuger moviment circular.

-Al.lucinat,no?- Va dir l’ombra amb un lleu to d’humor-Vull que trobir el meu pare, vull vengar el que em va fer.-Va continuar l’ombra, conviant bruscament el to de veu.

-I com és el tue pare?, com és diu?-Li va demanar en Jon.

-El meu pare es deia Toni Sony-Thomson.

Després de dinar i encara amb el cor a cent per hora per l’experiència del porxo, en Jon va anar a la policia a buscar qualque indici del pare de l’ombra.

El segent de policia li diguè:

-Aquest tal Toni Sony-Thomson, és a la presó de per vida, culpable de maltractaments físics a la seva dona i al seu fill desaparegut.

-Com desaparegut?-va intrerrompre en Jon.

-Si, el varen comdennar per la mort del seu fill peró mai vo es va trobar el cos...Però et pot saber que t’interessa a tu tot aixó,ninet!.

-Jo conec al fill d’en Toni...bé que se on és el cos.

 

La policia va anar a can Jon varen escorcollar tot el porxo i devall la finestra, en el forat del llit de l’ombra, i varen trobar una falsa paret i allà dins, embolicat amb un llençol trobaren el cos de nin.

Quan la policia hagué partit, amb el cos, i reobert el cas contra el senyor Toni Sony-Thomson, en Jon tornà al porxo.

L’ombra el va rebre tota contenta:

-Mai estaré prou agraït pel que has fet per jo,gracies per ajudar-me a trobar pau i esser el meu amic.

-Estic content també d’haver-te ajudat, ha estat una aventura d’aquelle que si és conten no es creuen.

-Bé idó serà un secret entre els dos-va dir l’ombra-Ara tenc a partir, a descansar per sempre.

-Ja no ens tornarem a veure- Va dir en Jon tot acongoixat.

-Si, qualque dia ens trobarem però encara et queda molta vida per devant, tens una bona historia de fantasmes per contar als teus nets.

-Nets...?-Va dir en Jon.

I com un núvol, l’ombra es fa fondre dins l’aire.

-Toni...no em deixis, ets el meu amic.

Però ja no va contertar ningú, al porxo sols hi era ella, l’ombra ja havia partit.

En Jon baixà el cap i amb cara trista partir cap a la porta,quan de sobte aquesta es va tancar amb un fort cop, es va sentir una rialla per tota la casa i sobra la pols de un vell mirall, és varen començar a escriure unes paraules: "Gracies i Adeu Jon".

-Adeu Toni-Va dir en jon tancant la porta del porxo.

 

Aquesta història ha estat escrita entre febrer i abril de 1998.

 

 

Història original:Araceli Fernández Vila

Revisió de textos: Juan Antonio Fernández Vila.

 

Realització ,edició i publicació:

 

Sa Caseta de Paper 1998


 

Trencaclosques

Per: Juan Antoni Fernández Vila.

 

L’avió: Un avió supersònic vola de França a Espanya. De sobte un motor li fa figa i s’estavella catastròficament sobre els Pirineus. Els cadàvers han caigut just entre la frontera espanyola i francesa. On enterraran els supervivents.?

 

Animalets:  Quants animals tenc si tots són cans menys dos, tots són moixos menys dos i tots són lloros menys dos.?

 

El pare:  El meu pare, surt de casa, a peu,  sensa barret ni paraigües, però es posa a ploure i torna a casa xop. Sortadament no es banya ni un sol pèl de cap. Com pot ser.?

 

La setmana:  Què passa dues vegades en dimecres, una en dissabte i cap en dimarts.?

 

El tren: Un tren elèctric surt de Barcelona cap a Madrid a 185 km/hora, però en direcció contrària el vent bufa a 190 km/hora. En quina direcció anirà el fum.?

 

Un altre tren:   Un tren surt de Madrid a barcelona, a les 5 del capvespre a una velocitat mitja de 200 km/hora, i una altre tren surt de Barcelona a Madrid una hora més tard, a les 6 del capvespre, a una velocitat mitja de 100 km/h. Quan s creuin , quin tren estirà més aprop de barcelona?.

 

Un problema de pilotes:    Com s’ha de llançar una pilota de forma que en arribar a un certa distància es pari, sensa topar en cap obstacle, i retrocedeixi inmediatament en direcció contraria des d’on es va llençar?.

 

Matemàtiques:     Escriu un símbol matemàtic conegut , entre 2 i 3 , a fi d’expresar un nombre major que 2 i menor que 3.

 

El pescador i la sardina:  Si un pescador i mig pesca una sardina i mitja en una  hora i mitja. Quàntes sardines

pescaran 6 pescadors en 6 hores?

 

Fumar perjudica sèriament la salut:   Si un pobre fumador fa amb3 burilles una cigarreta, quantes cigarretes podrà fer amb 9 burilles?.

 

 

El problema del cromo:

        Pregunta la Sonia al Miquel:

-        On has possat el meu cromo?.

-        L’he deixat entre la pàgina 101 i 102 del llibre.-contesta.

-        Mentida!- li respon la Sonia.

Per què?.

 

2º Guerra Mundial: L’any 1943, a Ausvitz     ( camp de concentració

alemany), els soldats de les SS capturen a dos soldats

norteamericans. El soldats són molt llestos i ràpidament aprenen l’idioma alemay, i un bon dia maten a dos

soltats nazis, els prenen la roba i surten de la presó.Al cap d’una estona els alemanys s’ha n’adonan de la fugida i surten darrera ells.Els americans, arriben a un poble i es fiquen a un bar ple de soldats nazis, i s’amaguen entre ells.Al cap d’un temps arriben els soldats de la preso ,al bar, i diuen:

 -Hi, Hitller!.

-        Hi- responen tots, inclosos els americans.

-        Aquells són els fugitius- diu un soldat de la presó agafeu-los!.

 

Còm ho han sabut tant ràpid?

 

El canvi:Vas a comprar, i a la tenda et tornen de canvi 30 pessetes en dues monedes, però una d’elles no és un duro. De quin valor són les dues monedes.?

 

El cafè:  Tres amic va a pendre un cafè a un bar, i el cambrer els fa una oferta, i els diu que tres cafè

 els costaran 25 pessetes. Cada amic dona una moneda de 10 pessetes i el cambrer els torna de volta

5 pessetes.Cada un dels 3 amics esqueda una pesseta i les dues restants les deixen de bote pel cambrer.

 

        D’aquesta forma, si cada un d’ells a donat 10 pessetes i s’en queden una el cafè a cadasqun els ha costat 9 pessetes.

 

        Tres cafès  a 9 pessetes són 27 pessetes, més les dues de bote 29 i fins a les trenta que havien posat ells, falta una pesseta. On es?.

 

 

El negre: Un negre vestit de negre amb sabates negres, camina per una avinguda on tots els llums dels comerços estan tancats i totes les faroles estan rompudes.  En direcció contrària un cotxe negre, amb els llums apagats s’atraca cap a ell a tota velocitat, i just antes d’atropellar-lo s’atura. Com la pogut voure?.

 

12. Com podries demostrar que la meitat de dotze són set?.

 

Els canívals.Un explorador , a l’Africa, arriba ana cruïlla de camins. Tant a la detra com a l’esquerra te dos poblats, i sap que un dels dos és un poblat caníval.

        A la cruïlla dels dos camins troba dos indígenes, un dels quals sempre diu mentides i l’altre la veritat.? Fent una sola pregunta a un dels dos homes, com podries esbrinar quins dels dos pobles es el caníval i quin no?

 

 

Romeu i Julieta:Un inspector de policia, arriba a l’escena del crim. Allà troba a Romeu i Julieta morts a terra, dins un bassiot d’aigua, vidres i una finestra oberta. Pega una ullada i diu: Ja se que ha passat!.

 

I tu, ho saps?

 

El penjat: Un home s’ha penjat amb una corda dels sòtil d’una habitació molt alta , 3,5 metres, a la habitació no hi ha cap moble, ni cadira, ni escala; és buida, llevat d’un bassiot d’aigua que hi ha devall el penjat.

Com s’ha pogut penjar?

 

El bar:        Tres amics arriben a un bar i demanen un refresc, un dels tres amics sel bou d’un glop, i els altres dos tira a tira, al cap d’una estona els dos homes que s’ho han bogut poc a poc, cauen a terra morts, i l’altre company, que s’ho havia begut depressa, no.

        Què ha passat?

 

 

Un altre bar:Un home arriba un bar i demana un café. Al cap d’uns minuts el cambrer li porta el cafè i una pistola.

        L’home no s’enfada si no que es posa content i li dóna les gràcies.

 

Pèr qué?.


 

La roda

 

 

Una caricia teva,

em fa tremolar

i una besada sincera,

em dòna forces per seguir estimant.

 

Feliç Sant Valentí

 

Pel catorze de febrer de tots els anys.


Al tramvia.

 

Ja son cuasi sent anys,

tavesant el poble pel ben mig,

son moltes persones ja,

que amb tu alegria han compartit.

 

Comences al matí,

 i des dels torrents més ondulants

 fins els arbres de plaça que tu has vist sembrar,

es desperten sempre sobtats,

amb el teu incomfundible xerrar.

 

Sant Bartomeu et mira anonadat

i repica campanes,

i a l’altre costat tants batles,

et miren fins que et perds més enllà del mercat.

 

Amb el teu color anaronjat,

traveses camps de tarongers,

fins que surts a l`horta i un poc cansat,

descanses de tants vaivens.

 

A  Roca Rojta,

ja dus mit viatge,

i quan arribes a Sa Torre,

ja sents el esquits de sa plaja.

 

Els al.lots et miren,

i tu somrrius cada vegada,

els al.lots creixen,

però tu sempre passa sobre passa.

 

I així arribes al port,

i et donen la benvinguda,

llaüts, pescadors i bots,

i després d’una copeta a La Payesa,

 de seguida i tot depressa,

com cada vegada

un cop més

tornes a casa,

per tornar a començar la tasca.

 

9.2.98

 


Una poesia , feta vida,

una cançó mai oblidada,

una paraula mai pronunciada,

 

una flor de mil colors,

una fulla fràgil ,

parules des del cor,

 

un arbre savi,

una fruita dolça,

tota una ona,

 

un núvol escumós,

una vent arrasador,

una pluja a la tardor,

 

un peix de coral,

una guerra sense mal,

un pensament capgirat,

 

un embull, ben embuat,

per una persona,

que no deixeré mai d’estimar.

 

10.2.98.

 


L’euro.

 

No t’odlidaré .

Fins sempre,

amiga fidel,

has estat tants d’anys aquí dant guerra,

que no sé si no anyorar-te podré.

 

Són moltes coses junts,

les que hem disfrutat,

festes, viatges i penuries un munt

i cap del dos,

mai ens hem barallat.

 

Sempre anavam de la má,

tant a missa,

com a anar a sercar pa.

A l’estiu a la platja,

i per nadal a compar.

 

Crec que no m’avesaré,

a viure sense tu,

sempre al cor et duré.

Gràcies per tot amigueta,

i malgrat “Euros” o punyetes,

mai t’oblidaré peseta.

 

10.2.98

 

El retorn ( l’euro II part)

 

En un mercat únic,

ses patates ens volen fer comprar,

i amb el  camvi que ens tornaran,

una calculadora ens regalaran.

 

Diven que serà millor,

aixó de pagar amb euros,

així ja no necessitaran el estrangers,

pesetes per fotrer-nos els xalets.

 

Els alemays feran Mallorca seva,

fins hi tots Lluc ens comparan,

els Blavets a Viena emigran

i a sa Moreneta estimada,

i vestit tirolés li posaran.

 

Tornaran el pans de céntim,

i les cervesses de canya de dos reals,

i un xiclet de regalessim,

tres unces ens cobraran.

 

Del nostre Juan Carles,

la foto ja no utilitzarán,

tampoc molt de greu en sap,

ja es major i prest es jubilarà,

però lo que més greu em sap,

en que ara que ens arriba un nou rei,

curro, alt i ben posat,

no li posin sa foto,

damunt l’euro que ens volen endinsar.

 

Tot aixó serà un desgavell,

des del jove fins al vell,

s’auran d’estrenyer el capell,

si no volen que de contar,

 lis fugi el cervell.

 

Adeu peseta,

benvingut Euro de la punyeta.

Déu ens culli confesats,

perquè aixó de l’Euro

si que és un gran embuat.

 

10.2.98


Ànimes

 sota màsqueres,

ocultes,

dins llum i  color,

amagades per carrerons

plens

 de tradició,

arrelada.

 

Cuitat màgica,

perla de l’Adriàtic,

banyada,

d’encant,

plegada,

de majestuositat,

calada,

el els cors

dels que tan visitat.

 

Des de San Marcos,

fins a Ponte Rialto.

Des de Plaça Roma

tot és

passió ,

sobre una góndola,

passió,

sota una màsquera,

que es confón

amb tantes històries,

de bruixes i bufons,

d’arlequins.

Des de el Pont dels Suspirs,

fins al racó més petit,

Venecia ens deixa encisats,

i el qui la coneix,

d’ella queda enamorat.

 

19.2.98

Des de Venecia amb amor.


Morir d’amor

 

Sols tu em fas sentir així,

sols tu, d’amor em fas morir.

Una besada teva

 crema,

i una mirada teva

 gela.

Sols tu em fas embogir,

amb una paraula,

sols tu em fas patir,

 d’amor amb una mirada.

Un batec teu

em repica dins el cos,

una llàgrima teva,

em fa morir poc a poc

 

26.2.98


Una història d’amor trista, en tres actes.

 

(Ella) ( Acte primer)

 

No te sentit,

aquí acabaré amb ma vida,

amb aquesta arma,

per fi trobaré una sortida,

a tantes ilusions desfetes,

a tantes punxades al cor,

res no te sentit

ara que ell ha partit...

i m’ha deixat sola

 

Aquí ajenollat posaré fi,

a tan amarg camí,

sols una nota per explicar,

de tot el mal que m’hauré alliberat.

 

Ell està amb una altre

un al.lota que l’ha robat,

del fons del meu cor,

i ell encisat

no s’ha n’adona

que hi va enganat.

Hem passat molts d’anys

plegats,

rialles i plors,

res mai ens ha importat

sols els nostres cors.

 

I ara estic acabada,

no puc seguir lluitant,

se que és una  covard escapada,

triar aquesta sol.lució,

peró ja estic cansada

i  vull acabar,

amb tota aquesta pressó.

 

  

 

(Ell)(Acte segon)

 

Deu meu que he fet,

tota la vida amb ella,

i ara ho he espenyat,

amb un no res.

 

Avegades les coses

no són com han de ser,

i la vida no ens ho posa fàcil,

es dur fer camí...

i més dur és sense que t’ajundin.

 

Mal he obrat,

peró ella no ha lluitat,

no m’ha ajudat,

a veure la veritat.

Jo l’estim i vull tornar

 

 

(Ella i Ell) ( acte tercer)

 

(Ella) Crec ja ha arribat el moment...

 

(Ell) l’estim a ella...

 

(Ella) posaré fi a aquest torment...

 

(Ell) tornaré a riure amb ella...

 

 

25.2.98


Sols els teus ull em captiven,

sols la teva veu em sedueix,

sols les teves mans m’acaronen

i sols les teves besades em donen,

foc que em crema,

i que em consumeix.

 

Jo t’estim, com mai es pot haver estimat,

des de el primer dia em tens captivat,

m’has podant forces per seguir endevant,

vull lluitar a sa  vida, amb tu al meu costat.

 

 

6.2.98.


Viure ...

per tu i amb tu,

sentir...

amb tu, alhora, junts.

Sommiar-te...

 a tu, aprop,

derpertar-me...

 amb tu,

mai cap dels dos...

 tot sol.

 

Riure...

compartint amb tu,

plorar...

mai sense on reposar,

Caminar..

avui i demà.

Sospirar...

amb un alé acompasat.

Bategar...

dos cors plegats.

 

27.2.98


Padri Vila.

Els anys no t’han passat en va,

com a  olivera de forta escorça

tens sàvia jove,

  plena de força,

plena de joia,

plena de vida,

padri Vila.

 

Ens has ensenyat,

a mouren’s, passa a passa.

 Nit i  dia

ens has ensenyat,

amb gran  saviesa,

a ser persones,

a caminar pel mar de la vida,

sense por a les ones,

que ens fan front.

El nostre coratge, t’ho devem a tu,

el nostre aprenentage, t’ho devem a tu.

 

Estic orgullòs de tenir-te,

i parl en mon de tots els que t’aprecien,

gràcies de tot cor,

per ser home exemplar,

gràcies de tot cor.

per ser un padri com cal.

 

 

29-3-98


La llum de les estrelles,

acompanya la teva figura nua,

entre les meves mans,

que no deixen racó sense explorar.

Els teus alens,

amb els meus es fonen,

i una papallona còmplice,

ens observa entre les fulles,

dels arbres del camí,

i les ombres somrriuen,

jugant amb el vent,

 que siula suau,

a l’orella de la lluna,

que acompanya le teva figura nua.

 

 

29-III-98


Des de aquí.

 

Des de aquí

el cel es fon amb el mar,

les muntanyes verdes i rotges,

coronen la vall,

i et fan pensar

amb la bellesa de les coses

que t’envolten,

i que tu saps estimar.

 

Des de aquí,

es respira un altre aire,

pur i fresc,

són les coses de la vida que un sent,

és la saviesa que la natura ens ofereix.

 

Des de aquí tot te un altre color,

les sensacions t’inunden,

i et fan petit el cor,

són els batecs de la vida

que et fan fort.

 

Muleta de ca s’Hereu.30-3-98


Blanc paper,

on escriure paraules clares,

insuficient per tot el que tu abarques,

per tot el que jo sent.

 

Una sensació extranya,

quan som tu bella doncella,

una electricitat em banya,

i el cos em deixa baldat,

domés de pensar amb la bellesa

que tenc al meu costat.

 

Sent lo que mai he escrit,

escric lo que mai he sentit,

dic lo que mai he expresat,

exprés allò que mai he xerrat.

 

T’estim i formes ja, part de mi,

et  sent a dins,i no et deixaré sortir

et sent bategar

entre esquena i pit,

ja no soc responsable de mi,

el meus actes es tornen irracionals

del primer al darrer;

Tu em captives...

sóc i vull ser

 presoner.

 

31-3-98


IONQUI

 

Recorda tot depén de tu.

 

Ningú et pot ajudar,

sol un petit cop de ma,

de la familia que sempre t’estimarà

però sigues fort i no deixis de lluitar,

val la pena el resultat,

que amb esforç aconseguiràs.

 

Recorda tot depén de tu.

 

Un cop més t’han enganant,

però tu ho resoldràs,

sé que penses amb es cap,

i tot sól desferàs s’embolicat.

 

Recorda tot depén de tu.

 

Se que t’han promés coses al.lucinants,

i t’han dit que un pic no fa mal,

però vés en compte t’han encerronat,

sols tendràs problemes i res de felicitat.

 

Recorda tot depén de tu.

 

Digués no a temps,

demostra que ets valent,

la vida és massa guapa i t’estima molta gent,

perqué t’ho destrossi tot un  camell.

 

1.4.98


Ça c’et pour vous.

 

Ploren els nostres ulls,

ara que no ets aquí,

es rompen cors en mil bosins

ara que has partit.

 

Has marxat lluny,

ja pots descansar.

T’en has anat

i ja mai tornaràs.

 

 Tu ens estimaves,

i sempre ens vares cuidar,

per tots vel.lares,

a s’hora de riure,

 o quan tocava plorar.

 

Et durem al cor,

en el nostre camí...

per la vida,

en els nostres passes...

dia a dia.

En els nostres plors

o en les nostres alegries.

 

 Ens n’has fet tan de bé,

i sempre t’anyorarem,

a sa foganya de sa vida,

junts et recordarem.

 

Una gran dona fores,

una gran dona seràs,

sempre tots els que t’estimaren...

 mai t’oblidaran.

 

La vida és,

una pàgina de l’eternitat.

I l’eternitat és un llibre,

 en els cors,

dels qui ens han estimat.

 

A sa memòria de Maria Serra Rullan “ Sa marraine”, que ens va deixar dia devuit de desembre de 1997

Descansi amb Pau


Què és poesia ?

I tu m’ho demanes

amb paraules trendres?

 

Poesia és el pensament

que et golpeja la ment,

quan tu em toques suaument,

i els teus llavis es fonen amb els meus.

 

Poesia és la llum

que desprenen els teus ulls

que m’han fet captiu,

poesia és la teva veu

quan acarona l’espai

i fa que els temps no pasi mai.

 

Poesia es passió,

  d’un cos nu,n’es calor

poesia es amor,

poesia es alegria,

poesia es tristessa,

poesia es vida,

poesia és saviesa

 

Què és poesia ?

I tu m’ho demanes

amb paraules trendres?

 

Poesia ets tu.

 

3.6.98


Sueño.

 

Pasan los dias

 esperando para  volverte a ver,

deseando volver

a sentir tu piel.

 

A veces

despierto

y beso tu foto,

el frio cristal

se vuelve ardiente

glaciar.

 

Que calma,

 mi pena,

que ahoga,

 mil temores,

que quema mi alma.

Que arrastra tiernos amores.

 

Una lágrima ,

choca contra el cristal,

la almoada,

calla mi llorar.

 

Vuelvo,

en silencio,

a dormir

y sueño,

tenerte a mi lado.

Despertar

no quiero,

a tocarte

 no llego.

 

93-97


¿Qué es el...?

 

 

El amor es,

ser como la noche

sobre la piel

que llevas;

es caricia

de cuerpos,

es mirada que abraza

caliente

alma.

Es sentimiento,

con palabras,

es sinceridad,

con tenura,

es amistad,

sin ataduras.

(92-97)


Playa imaginaria

 

El agua

humedece tu piel;

las olas salpican

tu mejilla,

dulce,

y aniñada,

en esta playa imaginaria

 

La brisa,

acarica tu pelo,

y el sol

tiñe tu piel,

al lejos ,en el horizonte,

un barco de papel.

Las aves,

extienden sus alas,

destellos en el agua,

en esta

playa imaginaria.

 

Tu paseas

con las olas;

juega la espuma blanca,

en esta ...

una caracola canta,

un delfín la acompaña,

todo es posible,

en esta playa imaginaria.

 

 

(91-97)


Estar contigo es maravilloso,

fantástico y genial,

es como estar en el cielo,

escuchando musica celestial.

 

Estar contigo es lo mejor del mundo,

que me ha podido pasar.

Te quiero y te deseo,

y nunca te podré olvidar.

 

Te lo digo en verso,

porque así rima más,

Te quiero con lucura,

para siempre jamás.

 

I es que no sé,

com ho he de dir;

ho puc dir en llatí,

grec, danès o mallorquí,

per tota la eternitat

t’estim de veritat.

 

Cor ple d’amor i felicitat,

amb una sola ambició,

romandre al teu

costat.

 

Per poder dir-te com t’estim

per demostrar-te felicitat,

per poder dir

que estit enamorat.

 

Desde el primer dia que te vi,

no te dejo de olvidar,

y pase lo que pase,

jamás te dejaré de amar.


Para ti.

 

Pequeña princesa

de ojos dorados,

sonrisa alegre,

labios encarnados.

 

Me gustaria tenerte

siempre a mi lado

para poder

lo mucho que te amo;

para poder decirte

que estoy enamorado.

 

Pequeña princesa de gran corazón,

latidos de amor,

gotas de pasión,

enciendes besos,

apagas traición.

 

(91-97)


Chiquilla,

única en el mundo;

bonita,

corazón en un puño;

si tu

no estás.

 

Montes,

eternos cruzar,

si a tu lado

puedo estar,

chiquilla;

si tu

no estas.

 

Más que todo,

me gustas,

y nada va a cambiar;

truene, nieve,

ni  grite tempestad.

 

Mi amor,

es universo,

dulce,frágil,

sincero.

 

Es fuerza;

delicada,

es palabra,

acallada;

es sinceridad,

desbocada.

 

 

 

23.12.97

 


Lo que siento.

 

Cada vez que te miro a la cara,

cada vez que me reflejo en tus ojos,

cada vez que te noto respirar,

me doy cuenta,

que jamás te dejaré de amar.

 

Así como yo te amo,

nadie se lo puede imaginar,

creen que estoy loco o desquiciado,

pero nadie se da cuesta,

que lo que estoy es enamorado.

 

Cuando estoy a tu lado,

me noto cambiar,

se acelera el pulso,

a penas puedo respirar.

Lo que siento por ti,

me va a destrozar.

 

(91-97)


Pura flor

 

Pura flor de alma dulce,

dulce sol que reluce,

tierno amor,

loco corazón.

 

Pura flor,

que se abre cada día,

radiando alegria,

pasión de corazón.

 

Cada día que pasa,

todo me hace pensar,

que nuestra relación,

jamás tendra final.

 

1991


Enamorado.

 

Me gustaría expresarte

todos mis sentimientos,

me gustaría decirte,

todo lo que llevo dentro.

 

No puedo explicarlo con palabras,

ni con letras en esta carta.

No hay tinta suficiente,

y las frases son incoherentes.

 

No se como decirte,

que te necesito a mi lado,

que sinti

me hago mucho daño,

que sin ti,

estoy llorando,

que sin ti,

soy cero...al otro lado.

 

(91-97)


Veo,

en tus ojos ,

el reflejo de una estrella,

veo,

 en tu ojos,

eterna luna llena,

no puedo creer

que exista

cosa

más bella,

que tus ojos,

encendidos,

que tus ojos

 confundidos,

con cometas,

fugitivos.

 

 

23.12.97


Edad Media.

 

Con rima de la edad media,

a vuesas mercedes, quiéroles deleitar,

de ángeles y música,

su corazón quiero llenar.

 

Hubo una vez,

un joven zagal mallorquín,

que una noche de estrellas blancas,

asomose al alféizar de su ventana,

para recordar a su amada.

A una estrella, vielo el cielo cruzar,

con manto de hada,

seda, oro y plata,

y un deseo le fue a encomendar,

mientras los dedos cruzaba

y no dejaba de soñar.

Concentrándose, con plena imaginación,

como bravo lancero gerrero,

pidiole a la estrella,

 

lo cual voy a relatar.

“Con la dulce Virginia siempre quiero estar,

pase lo que pase,

nunca la quiero dejar de amar,

cautivo de su corazón siempre quiero reposar”.

Y como vuesas mercedes, pueden imaginar,

la estrella concediole el deseo,

y vivieron amada y amado,

juntos toda la eternidad.

 

Y aqui se despide ,

un humilde servidor de ustedes,

que quiso alegrarles la velada,

con este pequeño relato de hadas.

Sean usias felices,

y vivan en paz y harmonia,

vivan la vida día a día,

y no se olviden de comer perdices.

(S.Xv-91-97)


Cada dia / como tú.

 

Como tú no hay otra igual,

como tú nunca la podrán encontar,

aunque volteen el infinito,

aunque deshagan la eternidad.

 

Cada día que pasa más te quiero.

Cada día que pasa más me gustas.

Cada día simplemente...

más te deseo.

 

Como tú nadie me hizo sentir,

en este estado maraviloso,

como si flotara en el cielo,

como si de una estrella se tratara,

en el mismo firmamento.

 

Cada día más me atres.

Cada día mi amor es más grande.

Cada día simplemente...

te quiero hasta la muerte.

 

1991


 

Añoranza.

 

Cada día que no estás

llora mi corazón,

se llena de tristeza,

solo en un rincón.

 

Pues añora que llegue Sábado,

y poder estar a tu lado,

sentir tu aliento,

sentirse de nuevo enamorado.

 

Añora pasear contigo,

el tacto de tu piel,

tus tiernas manos,

tu boca que es miel.

 

1991


Et mir i et xerr,

i tu no em respons,

de tocar-te intent,

i tu no et mous.

 

No pot ser ser;

ets aquí al costat

i et vull abraçar,

ets aquí al costat

i et vull acaronar,

però és massa demanar,

que intentis contestar,

el meu amor

singular;

la meva passió

que m’en bogirà.

 

I és difícil estimar,

es difícil estat més penjat

i més que  si de qui t’has enamorat

sols tens el seu retrat

 

25.6.98

 


SANTORAL D’ESTIU

 

 

Ja ha arribat l’estiu,

Sant Joan l’ha estrenat

 i Sant Pere ja va viu

de no queda retrassat.

 

Sant Just i Sant Tomàs,

començen el Juliol,

a la plaja els veuràs

fent un cap fico o prenguent el Sol.

 

Sant Alfons 

inaugura l’Agost,

i tots els sants morts de calor

s’en van de vacacions.

 

I Sant Bartumeu ja ens fa l’horatge fred,

i ens diu que el septembre ja és ben apropet,

i porem anar preparant sa rebeca,

sa flassada

i sa ximeneia amb bon foquet.

 

24.6.98 ( Sant Joan)


Indescriptible.

 

Mir lluny,

més enllà

i em deix portar,

pel plaer inmens

de sentir-me relaxat,

i poder

acaornar els sentiments,

que em golpejen

la ment;

i em fan sentir

el que mai he sentit,

de la vida pèrd el fil,

en aquest moment,

em sent morir,

 clarament.

 

El cel és

 un llac de mil colors

i la terra un mirall

que els reflexa tots

els arbres canvien de tons,

les flors

s’adormen poc a poc,

tot és magia

al món,

quan el sol es pon.

 

28 juny de 1998 ( Posta de sol a Ca S’hereu


Pensar

allò que sents,

apreciar,

allò que vius,

estimar

allò que tens

sentir,

allò que escrius.

 

I transmetre-ho,

a qui ho lletgeix,

i poder senti-ho

tot el mateix,

i plorar

per aquell sentiment,

i riure

conjuntament,

o anyorar a qui no hi és.

 

Tot allò que sents

s’amaga sota el paper,

i la ploma que ho escriu,

és un camí fet de caliu.

 

1 juliol 98


Els primers 25 petits poemes 1989

1.- El Amor./  es poema  /que nace en el alba, /es arena /que se extiende  / en una playa / imaginaria.                               

2-Con amor y grandeza,/ espero siempre/ el enlace/ Fernández-Forteza.

3-Tu padre tiene,/  una joyería,/ y yo te tengo a ti./  la joya más bonita/ que tu padre desearía.

4.-Mi amor/ es tan grande / que no se puede explicar,/  y para escribir /  "te amo" todo  el papel del mundo / tendría que emplear.

5-En Sóller vive un poeta,/  en Palma su princesa,/  en Sóller vive Juan Antonio./   en Palma Virginia Forteza.

 6-Yo de ti haría un collar,/   pues eres la perla / más preciosa/  que nadie pudo hallar.

 7-Si la rosa fuera oro,/y el clavel fuera plata,/ tu virginia bonita/  serias una halaja.                     

   8- Si en esta carta/    ves algún borrón,/   no creas que no se escribir/ si no que son lágrimas/ que saltan de emoción.

9-Te mando una carta,/ escrita sin ninguna falta,/ que contiene un mensaje especial,/ un mensaje singular,/ imposible de imaginar.  /Es tan especial  /  raro y genial que...que   / Ostris! se me ha olvidado 

10-Viendo una paloma blanca,/    tuve esta inspiración,/ y a ti Virginia de mi alma,/  te dedico todo mi amor,

 11-Las estrellas del cielo/ se cuentan de dos en dos. / pero ninguna se quieren,   / como nos queremos tú y yo.

 12-Con la pluma se escribe,/   con el corazón se ama./ Y la chica que más quiero,/  Virginia se llama.

 13-Si yo fuera un genio,/ y me concediera un deseo,/desearía estar siempre con Virginia / que es la chica que más quiero.                    

   14.-     El día que,/  por primera vez te encontré,/   se iluminó mi vida./    por descubrir,/que de entre todas las mujeres/ la más hermosa/  se llama Virginia.

15-Te juro/de todas maneras,/ ante Dios  / y ante la muerte /que nunca...nunca,/dejaré de quererte        

16-Si en esta carta pudiera mandarte,/ todo el amor que siento./  ni con un Dumper, el cartero,/  la carta podría hacer llegarte.

   17- En Sóller vive un poeta,/    un poeta enamorado,/de Virginia Forteza,/ la más bonita del planeta.

18-I love you very much,/ aunque suene muy hortera,   / I love you very much,   /    I love you, bien deveras.     

 19- Por amor sólo vivo/    por amor sólo deseo /   por amor siempre digo,/  Virginia yo te quiero.

20-Por un beso lloraría, / por un abrazo suplicaría,  /   pero por Virginia, /sólo Dios sabe lo que haria.

21- A sa nina més preciosa,/   a sa persona que més estim,/    a tu Virginia.

 22-Cuando el ruiseñor,    / susurra una canción./ cuando el sol/ se refleja en el agua/ cuando una rosa,/ está en flor,/ no es tan bonita, /como Virginia mi amor.

23-Si el amor fuera pecado/ y el querer estuviera castigado, / yo  Virginia, / ya estaría condenado.

24- Si en esta carta pudiera mandarte /todo el amor que siento./ Ni con un dumper, el cartero,/ la carta podría hacer llegarte.

25-En Sóller vive un poeta, / un poeta enamorado,/ de Virginia Forteza,/ la más bonita del planeta.


                        A ti . 1991.

 

                                                  Tu eres la luz

                                                  de un cielo estrellado

                                                  encendido por los ángeles

                                                  que vuelan a tu lado.

                                                   

                                                  Tu eres la salvación

                                                  de un cuerpo herido,

                                                   por la peor enfermedad,

                                                   llamada amor.

 

                                                   De entre todas las mujeres

                                                   tu eres la más bella,

                                                   porque naciste princesa,

                                                   del valle de los quereres.

 


                                       El amor. 1991

 

1-                                                                                   2-

 

El amor es una poesia                                                     El amor es un alegre día

el canto del ruiseñor,                                                       lleno de paz y ternura,

al despertar de la paloma                                                en el que todo el mundo se quiere,

cuando le rozan,                                                             un día que para siempre perdura.

los rayos del sol.

 

3-                                                                                    3-

 

El amor a todos les llega,                                                  El amor es una exeriencia

un día u otro,                                                                    que no se puede contar,

pero no hay que preocuparse                                            no puedo decir

si llega con retraso,                                                           si es ciencia o fantasia,

pues es un retraso de oro.                                                 si es real o irreal,,

                                                                                         sólo se que es mágico

                                                                                         fantástico y genial

                                                                                         y que a todo el mundo,

                                                                                          se lo quiero desear.


Pequeña estrella,

que luce en mi corazón

tu eres para mi

todo el fulgor,

que mueve mi amor.

 

Un amor que se encendió,

un buen día por casualidad;

un amor que vive,

por una chica muy especial,

 

Que sólo por ella moriría,

que sólo por ella sería capaz de matar,

al que se pusiera enmedio

y se atrevise a decir....

....que algún día......

                                 la dejaré de amar.

 


LOCURA de AMOR.   1.989.

 

1.- Antes de conocerte                                 2.-Buscaba una persona

todo era infierno para mi                                que ne hiciera compañia....

vivia solo y sin sentido                                    que compartiera  los problemas

vivia solo y perdido.                                       que compartiera los sentimientos

                                                                      que me quisiera....

                                                                      que me amara.

 

3.-Un día te encontré                                      4.- Y ahora tu no estás

y mi corazón se iluminó                                    ya no como....

se llenó de alegría,                                           ya no rio....

con el nombre de Virginia.                               ya no duermo.

 

5.-Antes de ti,                                                 6.-Recuerdo cuando te encontré,

yo era un tonto más,                                        y junto a ti, felicidad

buscaba placer,                                               descubrí un amor,

me conformaba en amar por amar.                  inposible de controlar.

Vivia sin saber lo que queria encontrar,

inmerso en una oscuridad,

de la que nolograba escapar.

 

7.-Y ahora tu no estás                                     8.-Antes de ti,

ya no como....                                                 vivía siempre igual,

ya no rio....                                                      me conformaba con vivir

ya no duermo.                                                 todo siempre, me daba igual.

 

9.-Ahora tu no estás conmigo,                        10.-Cuando dices que no vas a venir,

siempre estudias,                                            todo mi ser,

encerrada en los libros                                    se siente morir,

...los maldigo...                                               cuando dices que no vas a venir,

...los odio....                                                   se desgarra mi corazón,

por que tú no estás conmigo.                          siento que ya no vivo.

 

11.-Yo quiero tenerte siempre junto ami,       12.-Me gustaria estar contigo,

sentirte, tocarte, acariciarte,                            reir...

tenerte a mi lado,                                            vivir...

eso sí,                                                            cantar...

que seria ser feliz.                                           y amar.

 

                                      13.-Sentirte a mi lado,

                                       decirte que estoy enamorado,

                                        por favor...

                                        ... quiero estar a tu lado.

 

 

14.- Antes de ti,                                                 15.- Mi compañia era la soledad,

yo era un tonto más,                                            yo no sabia como afrontar,

buscaba libertad,                                                 esa lúgubre y densa,

amaba por amar.                                                 oscuridad.

 

16.-Recuerdo cuando de conocí,                          17.-Y si tú no estás conmigo,

y junto a ti la felicidad,                                           no duermo...

descubrí el amor,                                                   no sueño ni respiro...

eso si que es la infinidad.                                        no hablo ni coordino.

 

18.-Antes de ti,                                                     19.-Ahora tú no estás,

mi vida era siempre igual,                                       siempre estudias,

tonta y sin sentido                                                   encerrada en los libros,

triste y sin cariño.                                                    encerrada en un castillo,

 

 

20.- Malditos libros.                                             21.- Muero poco a poco,

Que no me dejan estar contigo.                             si dices que no vendrás,

Que me separan de ti.                                           me pongo triste y pienso,

Socorro!, yo así no vivo.                                       si de verdad me querrás.

 

22.-Pero de tu amor nunca voy a dudar                 23.-Que no dure mucho,

por que se que entre hoja y hoja,                           esta absurda situación,

entre libro y libro,                                                  que también necesito,

conmigo llegas a pensar.                                         un poquito de tu amor.

 

24.-Que tengo sentimientos,                                25.- Creo que estoy celoso,

que tengo un pequeño corazón,                           de la química y la biología,

ávido y deseoso,                                                 que me quitan a mi novia,

de repartir pedazitos de amor.                             que me quitan a Virginia.

 

                                      26.- Quiero tenerte

a mi lado,

quiero decirte,

que te amo...

que me gusta estar contigo,

que me gusta reir...

llorar...

soñar y cantar...

sentir y amar...

repartir y observar...

a tan exuberante

desconcertante,

excitante...

inimaginable...

belleza

sin igual.


DENTRO DE MI...1991...

 

Dentro de mi                          Dentro de mi,                 

siento un aliento.                       noto que me muero,

Dentro de mi,                          cuando siento que te quiero,

siento un susurro.                      pero estás lejos de aquó.

Dentro de mi,

te siento a ti.                          Dentro de mi,

                                      noto una voz,

Dentro de mi,                          que me habla,

noto tu piel,                            de una hermosa doncella,

suave y dulce,                           suave y dulce,

como la miel,                           cual estrella,

que acaricia,                            en su máxima grandeza,

mi cuerpo                              dentro de mi...

como en un,                            Virginia Forteza.

lejano recuerdo,

que vuelve,

dulce,

a la mente...

dulcemente.

 

Dentro de mi,

siento que me muero,

cuando siento que te quiero,

pero estás lejos de aquí


Un pellizco de corazón.1992.

 

Pedirme,

que viva ,

sin tu amor.

 

Es como

pedirle,

a una flor,

que viva,

sin color.

 

Mis ojos

se cruzan con los tuyos,

en tímidas miradas,

enlazadas.

 

Mis manos

acarician las tuyas,

en tímidaws caricias,

enlazadas.

 

Mi cuerpo,

se acerca al tuyo,

en tímidos latidos,

enlazados.

 

Mis labios,

se fundos con los tuyos,

en tímidos besos,

enlazados.

 

Y nos fundimos en un abrazo,

los dos...

enlazados.

 

Te soñé,

cuando dormia..

Te envié

rayos e luz,

cuando dormia.

Te mandé

un abrazo,

através de las estrellas,

y te alcanzé,

cuando dormia.

Te sentí,

cuando dormia,

Y concebí,

esta poesia,

ayer,

 


MAS.................................................

Más...

cada día que pasa.

 

Más...

cada segundo,

que se marcha.

 

Más...

cada vez,

que veo tu foto.

 

Más...

cada vez ,

que recuerdo tus ojos.

 

Más...

Cada mañana,

que me faltas.

 

Más...

cada vez,

que no me llamas.

 

Más...

Cada vez,

que noto tu aliento.

Más...

Cada vez,

más te quiero.

 


QUISIERA SER... 1992.

 

Quisera ser,

brisa,

y volar

hacia la

magia,

de tu vida.

 

Quisiera ser,

Tormenta,

en el mar,

de tus,

caricias.

 

Quisiera ser,

La mano,

que guia tu vida,

y hacerla,

mia.

 

Quisiera ser,

el abrazo,

que,

te atrapa,

sin piedad.

 

Quisiera ser,

latido

de tu corazón.

 

Quisiera ser,

amor,

de tu amor.


QUE ES UN BESO?....1993.

 

Un beso...

pero, ¿que és un beso?,

sino el respirar del agua,

al correr conn desesperación,

por los caminos del amor.

 

Un Abrazo...

pero, ¿que és un abrazo?,

sino el calor de una manta,

que sin temor te tapa,

una fría mañana,

al despuntar el alba.

 

Un sentimiento...

pero ¿ Que és un sentimiento?,

sino el amor que siento por ti,

desde el primer día que te vi,

desde el primer día que me di cuenta que te amaba,

y queria que fueses, mi princesa,

mi estrella,

mi amada.


SIN TI..........1994.

 

Sin ti,

a veces el silencio,

es un palacio inmenso,

lleno de crueldad y mistério,

penumbras y secretos,

de sombras y deseos sin dueño.

 

Sin ti,

aveces la oscuridad,

me envuelve,

sin compasión,

inundando mi corazón,,

de miedo y terror;

dejando mi alma vacia,

como ser inerte,

sin vida.

 

Y busco en los rncones

de olvidadas pasiones,

leo en las hojas del destino,

que forjam0s los dos unidos.

Para ver si encuentro

el camino

y así volver a estar contigo.

 

Quin lo diría,

que el amor, llegase un día,

que fuese dolor con ira,

al verme lejos de ti,

sin tu amor y compañia.

 

La alegria se vuelve  pesadilla,

el placer dolor y melancolia,

al sentir tu voz muy lejos,

sin ver tus lindos cabellos,

al ver que pasa otro día,

sin llegar a sentir tu alegría.

 

Aveces...

sin ti...

deseo morir,

para nacer a siguiente día,

y así pasar este suplício,

que es estar sin ti...

que es estar sin tu compañia.

 

 


Feliç aniversari.

 

 

Llum meu

que il·lumines ma vida,

que omples la meva existència.

Llum meu

que m’has donat tres espurnes

de foc

que cremen el meu cor.

 

Aire que respir

que inunda el meu esperit,

ma que m’acompanya

en el dur camí.

m’has donat vida

m’has donat  tranquil·litat.

 

Bella flor del jardí,

dolç ocell petit

ample mar immens

càlid foc intern.

 

Vull viure amb tu,

fins la posta de sol,

i que el temps que ens quedi

per gaudir de la companyia

sigui tan bo com el passat,

sigui tan bo com sempre t’estimat .

 

 

Gràcies de tot cor, per tot el que m’has donat per tot el que m’has fet sentir .


EPÍLEG

De tant en tant m’agrada fer un petit repàs a tot, a mi inclòs, i aquesta vegada el reflectiré   sobre el paper.

 

            No se quin temps fa que no t’escric una carta, per ventura anys, tal vegada massa temps. A vegades m’oblido de les coses més bàsiques, però més que un oblit, es una mena de pacte un tipus “ ja esta clar” “ ja ho sap”, com amb raó es sol dir “la confiança mata”.

 

            El darrer pic que te vaig escriure devia de tenir uns 18 o 20 anys, ara n’han passat 10, en deu anys el meu amor cap a tu s’ha fet immens i cada cop que te vist a esta com el primer, suor freda, nyirvis, emoció i excitació, tal i com hem va passar el primer dia que te vaig veure, i es que des d’aquell dia, no te deixat d’estimar, de pensar amb tu, ab la teva veu, amb els teus llavis, el teu cabell, els teus ulls. Mai he deixat d’estimar-te. Mai et deixaré d’estimar .

 

            Pot ser demà matí torni a sortir el sol i tornem a creuar-mos per l’escala, tu pugesi  jo baix, o ens seguem junts, tu amb en Jordi i jo amb ses nines, però be que vull que sàpigues que malgrat no et parli, malgrat no et pugui parlar, el meu cor és amb tu, el meu cor està amb el teu, per sempre.

 

            Gràcies per la vida que m’has donat, per la felicitat de cada dia, per les teves carícies, per les teves paraules, per en Jordi, per na Mirea, per n’Ariadna, pel teu amor  incondicional, gracies, gracies, gracies.

 

            Mai podré estimar a ningú com t’estim a tu.

 

            Per sempre teu, Juan Antonio


 

parlemdecuina@hotmail.com   www.cuinant.com  http://cuinant-blog.blogspot.com.es

 

Deixa la teva opinió sobre aquesta pàgina als correus: 

  parlemdecuina@hotmail.com 

Juan Antonio Fernández Vila.
Copyright © d'ençà de 2004  [www.cuinant.com]. Reservats tots els drets.
Revisat el: 05-01-2020 17:21:34.